LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Reivindicació de Josep Planes i Robert

Josep Planes i Robert als vint-i-cinc anys, retratat per Miquel Utrillo, 1895. Col·lecció particular

Si a Sitges tinguéssim establert un llistat propi d’industrials i polítics a la capçalera hi figuraria el nom de Josep Planes i Robert (Sitges, 1871-1945). Industrial en tant que propietari, per herència paterna, de l’antiga fàbrica de gas; polític a través d’una llarga i intensa trajectòria cultural i cívica, va arribar a l’alcaldia de Sitges en dues ocasions. Planes i Robert és d’aquelles personalitats omnipresents a les pàgines de la premsa local entre 1890 i 1936 més enllà de les d’aquest, ja que va ser l’impulsor i actiu col·laborador del setmanaris La Voz de Sitges (1894-1898) i Baluard de Sitges (1901-1936).

Planes va rebre una educació bàsica a l’escola de mossèn Gavaldà. Però l’afició a la lectura i l’avidesa vital i intel·lectual van configurar la seva educació ideològica amb l’ideari polític de Valentí Almirall i Francesc Pi i Margall, fins que anys més tard es va adherir al catalanisme polític preconitzat pel Dr. Robert, amic i parent, i els homes de la Lliga. El fill de Josep Planes i Robert, l’escriptor Ramon Planes, explica l’evolució del seu ideari: “I així fou com la base de la Lliga, almenys a Sitges, estigué integrada per gent d’esquerra, perquè la idea de Pàtria era al primer terme del seu ideal polític”.

La vida de Josep Planes i Robert palesa una intensa trajectòria política, intel·lectual i humana. Des del vessant cívic, projectat principalment al Casino Prado –del que ser president en dues ocasions, els anys vint i els anys trenta– , al Foment Sitgetà i a l’Agrupació Catalanista va impulsar diversos projectes de millora fent confiança per a la remodelació del Prado entre el 1918 i 1923 a l’arquitecte J. M. Martino, l’escultor Jou i el pintor Ferrer Pino.

Des de l’Ajuntament i, per extensió, la Junta de l’Hospital de Sant Joan, va ser qui, amb discreció i eficàcia, va posar en marxa els mecanismes administratius i jurídics per facilitar la venda de l’antic hospital de Sant Joan a Charles Deering. Mogut per la voluntat de dotar de millors condicions a les persones que aixoplugava amb un edifici modern i en les necessàries condicions higièniques va optar pel canvi d’ubicació i va encarregar la construcció a l’arquitecte Font i Gumà. Sota el seu mandat el Drac va arribar a Sitges per mar, com ja és sabut, gràcies a la inspiració de l’artista Agustí Ferrer Pino. Els sitgetans li devem la bandera de la Vila, amb creu de sant Jordi vermella sobre fons blanc i l’escut de Sitges al centre; la va presentar durant la Festa Major de 1922 pronunciant amb emoció: “Sitgetans, ja teniu bandera!”.

Amic d’artistes de tota mena, ho va ser de Santiago Rusiñol des del primer moment. Li obrí les portes del Prado, així com de La Voz de Sitges, autèntica caixa de ressonància del modernisme literari.Allà es va revelar com a escriptor, publicant-hi els seus textos, i també ho féu a La Nova Catalunya i la revista de Jacint Verdaguer, L’Atlàntida. I va ser a casa seva on Josep Carner va recitar per primera vegada l’estiu de 1925 el Madrigal a Sitges.

Planes es va construir la memòria de la història cultural de Sitges conservant tots aquells documents que el seu fill Ramon Planes va donar a la Biblioteca Santiago Rusiñol i que configuren la Col·lecció Local de Sitges, una de les joies a parer meu excessivament minoritzades i massa invisibles, a hores d’ara, del nostre patrimoni documental. L’escriptor va utilitzar els materials de l’arxiu que pacientment havia conservat el seu pare per elaborar la primera història cultural, el Llibre de Sitges (1952 en primer edició, 2004 en edició del Grup d’Estudis Sitgetans) i la va dedicar “A la memòria del meu pare, que li hauria agradat tenir aquest llibre a les mans”. També el va fer servir per l’altra bíblia sitgetana, El Modernisme a Sitges (1969).

Avui que s’inaugura l’exposició dedicada al seu gendre, el periodista Henry Buckley, veurem algunes imatges de Josep Planes i Robert. En voldria rescatar la memòria de manera més àmplia; aquest és, ara per ara, un tast plenament reivindicatiu.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure