La mare no ho entén. Em fa sortir a comprar no-sé-què i em poso nerviós. Estic suant de sentir-ne parlar. Només de pensar-hi m’amara les mans i no puc tocar res.
No sé qui em trobaré a l’escala i això em neguiteja. Sí, ja sé que serà fosca i que no obriré els llums. Caminaré a palpentes per sortir-me’n, però i si, mentre intento marxar, arriba un veí i obre el llum? Em tornaré boig.
I la doctora? Ella no sap el que m’està passant, com pateixo cada cop que vull anar al carrer. Ella no està dins meu, ni dins el meu cap. Com sap ella, com em trobo? Perquè no m’ha de creure? El posat de beneita, no l’eximeix quan em diu que no haig de pensar en la gent estranya, que les persones no són dolentes, que a la vida hi ha gent de tota mena.
La medicació, tampoc m’agrada, mira que n’és de dolenta. Quan me la prenc, em deixa un regust amarg a la gola que no puc suportar i després m’afecta l’estómac.Estic segur que acabaré amb una malaltia de l’aparell digestiu, aquesta mena d’afectacions que et maten de mica en mica, i que un bon dia et trobes hospitalitzat sense saber ben bé per què. Mira, diran, s’ha mort sense saber de què. Què trist, no?
Ma mara m’ha posat de mala llet, qualsevol dia parlaré amb ella i li diré que hi vagi, si tan urgent és. Que no m’obligui a fer-ho, així, per sorpresa. Mira que ho sap, li he dit mil cops, no pot manar-me coses si no m’avisa abans. Jo necessito temps, fins i tot faig exercicis de visualització per no tenir sorpreses. Però ella no, ella ho fa sense pensar en mi.
Però, sóc jo el que surto, el que s’acara a la gent. Jo, que no sé que fer quan em miren fixament i no sé què respondre. Tot això la doctora no ho sap, perquè no és tot el temps amb mi.
M’adono que el cor batega amb tota normalitat i que no pensa aturar-se en una bona estona. Penso, ara és el moment, ara puc sortir, ja estic mentalitzat. Ara, però, resta el pitjor, ara, ho haig de fer tot sol.
Obro i tanco els dits, tenso els músculs de cames i braços. Haig de fer-ho en un temps curt perquè, aquest fet, no em deixi trasbalsat tot del dia. Quan inicio els moviments, que han de ser precisos, el cor ha de respondre a ple rendiment. Per això començo a fer inspiracions cada cop més rapides, fins que noto la sang recorrent les venes a tota velocitat.
Ja estic a punt. Quan considero que el cor està preparat, corro cap al rebedor posant-me la gavardina pel camí, plego els braços enrere per facilitar l’entrada de les mans a les mànigues.
Un cop fet, em repenjo ofegant-me, les cames tremolant i torno a suar. No obro els ulls fins que la respiració no torna al ritme habitual. Ara puc sortir al passadís.
La buidor amplifica el repic dels peus. Les olors dels pisos dels veïns em repugnen. No puc més. Al primer pis arrossego el cos per la paret. Veig la claror del carrer lluint a terra. Aquesta visió m’enutja, segur que, allí a fora, hi ha gent ignorant el que m’està passant.El pas es torna feixuc. Miro a terra, evito altres ulls creuant-se amb els meus. Noto la suor freda xopar la roba, envair l’espatlla. Les mans a la butxaca cercant les claus.
La mare ja ho diu, si no t’agrada el carrer, no hi surtis, com a casa no seràs enlloc. Però jo ho haig de fer.
—Senyor, senyor —sento una veu.
Em giro i obro els ulls.
—Què vol? —responc.
—Senyor no sap el que està passant? —em diu la veu —senyor, està prohibit sortir al carrer, hi ha un virus contagiós. Torni a casa i posis en quarantena fins que ho diguin les autoritats. Tanco els ulls i respiro alleujat.
