En plena crisi de l’habitatge, el club de lectura dels Arquitectes Sèniors va decidir dedicar les seves sessions a la revisió i comentaris d’alguns clàssics sobre el tema. La voluntat eclèctica i plural d’aquest interessant col·lectiu els ha portat a comentar, per exemple, Una cambra pròpia de Virgínia Woolf o l’edició que el 2023 l’arquitecte Josep Quetglas va publicar d’un altre clàssic, aquest, del món grecollatí, com Xenofont, titulada Saber habitar. Quetglas va decidir emprendre la lectura i la traducció de cap i de nou de l’obra de Xenofont titulada Oikonomikós i per a aquest propòsit va estudiar grec antic, un coneixement més sumat a la seva extensa i intensa erudició. El resultat és que Saber habitar, el títol que finalment va atorgar al text de Xenofont, és un triple llibre, o tres llibres en un, tal com observava l’arquitecte Víctor Rahola: el de Xenofont; el pròleg, que amb tota modèstia Quetglas titula com a Nota prèvia malgrat que fa una cinquantena de pàgines, i un extensíssim aparat de notes a peu de pàgina que tant al pròleg com al text constitueixen una immensa i pertinent ampliació de coneixements sobre noms i conceptes. Confesso que feia temps que no em trobava al davant d’un llibre tan dens, tan suggerent i tan complex, d’aquells que fan que quan se n’acaba un apartat, un capítol o el llibre mateix sorgeixen les ganes de tornar-lo a començar per assaborir tot el que la lectura ha aportat.
Vaig tenir l’oportunitat d’intervenir en la sessió dedicada a Xenofont convidada pels Arquitectes Sèniors gràcies a l’amabilitat i la confiança de l’arquitecta Marta Cervelló –l’autora de l’assaig biogràfic sobre l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt que vaig comentar des d’aquestes mateixes pàgines–, compartint la sessió amb el jove arquitecte i filòsof Joaquim Sellas Palat, que va contribuir a l’anàlisi de l’obra amb una intel·ligent i atenta interpretació filosòfica. Filòsof i escriptora vam compartir interpel·lacions, interpretacions, dubtes i entusiasmes amb els Arquitectes Sèniors. Entre els diversos temes que van sorgir en voldria destacar alguns, com el significat, o la utilitat, que actualment pot tenir un llibre com aquest; els reptes de la traducció; la dialèctica conceptual de termes que actualment poden semblar contradictoris, com o el sentit final d’aquest “saber habitar” que dona nom al llibre.
Xenofont, nascut el 436 aC i mort als 75 anys, militar i escriptor, va escriure aquesta obra quan els anys en què va ser un dels més brillants estrategs havien quedat enrere i el record de la retirada de l’exèrcit dels Deu Mil després de la derrota en la fallida presa de Babilònia havia quallat en l’Anàbasi, un dels millors relats èpics de tots els temps. Ben passada la seixantena vivia retirat a la seva propietat vora Olímpia, en una estabilitat confortable. Saber habitar, traduït tradicionalment com L’econòmic (versió de Carles Riba per a la Fundació Bernat Metge, 1924, dins del volum Obres menors) tracta de la casa i el conreu per bé que l’edició de Quetglas ho planteja com la relació d’equilibri dins de la idea de construcció amb tot el que la vivència de l’espai propi implica. Per aquest motiu, crec, l’arquitecte revestit de traductor i assagista reconverteix el tractat de Xenofont en una reflexió de més abast en relació tant amb l’espai privat com amb el públic. Saber habitar implica conèixer, respectar, endreçar tots aquells aspectes inherents a una determinada manera de viure que implica, també, tenir en compte les relacions humanes, tant les conjugals i familiars com en relació amb els éssers propers. El capítol dedicat a “manar” i “obeir” no constitueix, precisament, una apologia de relacions totalitàries sinó, per contra, el que planteja és la necessitat d’entendre, comprendre, convèncer.
Quin sentit pot tenir traduir, estudiar, publicar un tractat que va ser escrit el 362 aC i que ha passat pel sedàs de més de 2.000 anys exercint notables influències? El sentit que té la grandesa dels clàssics per la seva capacitat de ser llegits, entesos i interpretats al llarg dels temps. La lectura de Quetglas ho confirma i ho referma. I, encara més enllà, la cura i salvaguarda de l’espai propi, sigui privat o públic, ens posa al davant del mirall com a habitants del segle i del planeta d’aquest saber habitar, amb cura, el present i el futur.
