Serà perquè, aquests dies, la llum és del tot tardoral i el Sol del migdia es reflecteix en un ample riell de mirallets que em sembla que tot torna a la calma després d’un estiu que ha estat un autèntic càstig climàtic. Però setembre ja és això, i el pas cap a la tardor s’anuncia dies abans de la data que marquen els meteoròlegs. Enguany, els calendaris senyalen el dia de Santa Tecla com l’entrada oficial de la penúltima estació de l’any i, amb els darrers tocs de gralla, creix una mena de nostàlgia que s’adiu amb el pas de les hores.
La Santa a Sant Sebastià
Escrivint a cop calent després d’haver contemplat l’Entrada de la Santa a l’església parroquial, d’haver vist les enceses de l’infern nostrat i les ballades amb què els Gegants s’acomiaden fins per Corpus, passo revista a la darrera gran celebració sitgetana de l’any. Perquè hi haurà més coses a Sitges, és clar, però ja seran diferents. I perquè Santa Telca és més nostrada, més íntima i més sentida, i tot plegat la converteix en una celebració molt especial.
Quan encara es conservava prou bé el cossi de les tecletes de la setmana passada –són tan delicades i senyores, que costa un bé de Déu que arribin com cal al 23 de setembre–, els Morterets de les dues i el Repic de Campanes obrien la celebració que enguany ens havia regalat una gran novetat: tenir Santa Tecla a l’Ermita de Sant Sebastià. Segurament, no hauria pogut ser d’altra manera per la vinculació de la pendonista d’enguany, la Maria Dolors Carbonell i Tutusaus, amb aquest humil santuari que presideix la platja petita (“l’altra platja”, que en deia la gent gran de casa). Si Sant Bartomeu a Can Falç va ser un esdeveniment per marcar en pedra blanca, Santa Tecla a Sant Sebastià el va igualar amb un avantatge. I és que la Ribera ha vist passar moltes processons de Festa Major, però la pujada dels Balmins no gaires. La sortida, a mitja tarda, de la Processó Cívica turonet avall cap al Port de n’Alegre i l’enfilada del torrent Llopart de tot el seguici –gralles, foc, balls blancs i el tabernacle– va ser un espectacle de goig per als sentits i per als sentiments.
Quin gran encert anar trobant espais per allotjar les imatges dels sants patrons de la vila! Ens permeten disfrutar i celebrar la Festa en indrets diferents i anostrar-los des de noves perspectives. No agrairem mai prou l’encert de la Maria Dolors de voler aixoplugar Santa Tecla a Sant Sebastià, mirant cap a la Punta i cap a mar des de l’amplitud d’aquesta plaça oberta al paisatge i a la llum de tothora.
‘Us he mirat, Santa Tecla…’
Quan es fa fosc és quan la Processó de Santa Teca passa per la Ribera i la cobla entona la sardana que el mestre Jordi Pañella i Virella va composar i li va dedicar el 1957. Per això, complint el ritual, sona cada any mentre el Tabernacle de la Santa s’hi posa de cara per sentir-la millor. El meu pare hi va ser per escoltar-la cada any mentre va viure i jo procurava acompanyar-lo recordant que, de petita, m’havia explicat, compàs per compàs, la música dels balls de la Festa Major que hi evocava. Encara avui, em resulta emocionant, com també ho és la versió per a orgue que va adaptar l’organista de la Parròquia, Francesc Pi.
De l’hora dels comiats a l’església parroquial, em quedo amb algunes instantànies: l’entrada de la comitiva al Toc de Matinades; el somriure constant i il·lusionat de la Maria Dolors Carbonell; el debut del diaca Esteve Ferré en plenes funcions del seu ofici; la presència de mossèn Pausas a l’altar major; les llàgrimes emocionades de la Pubilla de Sitges; l’agraïment ben merescut a la Comissió de Festa Majpr; els compassos de l’orgue interpretant la Sardana de Santa Tecla; i aquest text meravellós que va escriure en Miquel Forns ja fa uns anys i que, des de llavors, es va repetint any rere any. Una oració d’una humanitat impressionant. Us he mirat, Santa Tecla… és un bell final per passar tot un any amb el record de l’inici d’una tardor que, a Sitges, esdevé d’una claror inigualable.
