Un dels passatges que més em va impressionar de la novel·la de Xavier Gimeno El temps a mitges va ser el d’una escena a la Torreta, quan uns alemanys intercanvien unes poques paraules amb un home que havia tirat la canya a mar. L’home portava uns números tatuats al braç i els alemanys li van preguntar què era i ell els va respondre amb la paraula “Mauthausen, KL” i els números recitats en alemany. La realitat supera la ficció, i el personatge estava inspirat en José Antonio Egea Pujante, un dels sitgetans que va passar per Mauthausen i un dels protagonistes de la recuperació de la memòria d’aquell vergonyós i terrible capítol de la història d’Europa. Per part de Gimeno era un breu i contundent homenatge a Egea, i al que significava anar senyalat de per vida havent-la poguda salvar.
Hi vaig tornar a pensar mentre visitava l’exposició organitzada pel Grup d’Estudis Sitgetans, amb la col·laboració de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament i l’Amical de Mauthausen, i instal·lada a la planta baixa de Can Falç. L’esforç de Jordi Milà, que n’ha estat el comissari s’ha vist compensat per l’interès de la mostra i la qualitat del discurs i dels materials que s’hi exposen. Ningú que hi hagi passat pot restar indiferent a la tragèdia dels onze sitgetans que van passar per Mauthausen i Buchenwald, al seu patiment des de que van creuar la frontera de l’exili, al sofriment que comporta la degradació humana en un camp de presoners abocats a l’extermini, a la mort que la major part d’ells hi van trobar. Per més literatura concentracionària que s’hagi llegit, per més films que s’hagin vist, res no supera les onze tragèdies en les que la realitat depassa la ficció, ni que sigui una ficció fonamentada en la memorialística.
Manuel Calventós Sánchez, Sebastià Arnan Domingo, Enrique Miralles Rodés, Tomás Iglesias Iglesias, Jaime Sánchez González, José Antonio Egea Pujante, José Egea García, José López Martínez, Jaume Daví Luna, Manuel Garcia Crespo i Joan Abella Bel són els onze sitgetans que van fugir del franquisme travessant la ratlla de França i van anar a raure als camps de refugiats. Per Argelers cal afegir-hi el pas de Jordi Robert i Ferret, de can Tirano, fill de Salvador Robert i Raventós, el músic i jardiner amic de Rusiñol i d’Utrillo i retratat per tots dos. El llegat documental de Jordi Robert, integrat per uns pocs papers personals i per uns poemes escrits al camp de refugiats és corprenedor. Les Memòries d’un deportat que José Antonio Egea Pujante va publicar en aquest setmanari el 1986 també ho són.
Des d’Argelers la trajectòria dels exiliats va passar per l’allistament a la legió i les brigades de treballadors estrangers a partir del setembre de 1939 amb la promesa d’aconseguir la nacionalitat francesa. Des de les brigades i fortificacions els exiliats sovint van ser fets presoners pels alemanys. El pas pels konzentrazion lager, de cada protagonista de la mostra es presenta de forma individualitzada amb documentació, fotografies i el número d’identificació precedit de les nefastes inicials K. L.
El que més impressiona és constatar el pes i el valor de la memòria a l’hora de recuperar el record de tants horrors per no oblidar. De Jaume Daví Luna, el fill del Jaume Daví funcionari municipal que va salvar el patrimoni barroc dels altars de la parròquia de Sitges, se’n sabia el poc que el seu pare n’esmentava a les seves memòries. De Joan Abella Bel se’n sabia més, perquè va aconseguir salvar la vida i es va fincar a Tolosa del Llenguadoc i per la seva amistat amb en Rossend Ferret, en Pauleta, a qui va ajudar els dies del seu exili; en Pauleta, que va ser un dels que va entrar en un dels primers tancs de la divisió del general Leclerc el dia de l’alliberament de París. O de Sebastià Arnan, de cal Dimoni Vermell, un dels personatges d’un quadre meravellós de Joaquim Sunyer que retrata l’esmorzar d’una família de pescadors, mort a Mauthausen-Gusen el 1941.
Feia falta una mostra com aquesta. Fa falta, encara, aprofundir en els anys de la República, de la guerra, de la postguerra i de l’exili dels sitgetans. Els treballs dels historiadors experts en aquesta època Jordi Milà i Ricard Conesa i la feina amb l’equip que hi ha col·laborat consoliden la historiografia local obrint vies de recerca i coneixement que fan justícia als oblidats, als que van viure exilis interiors i exteriors, a les llacunes de silencis. La Història sempre està en vies de construcció.
