En l’article anterior em referia a la comptabilitat entre turisme de sol i platja per posar en valor el potencial que té el Garraf sobre el turisme cultural, i que a hores d’ara no sembla interessar prou als agents turístics i econòmics, ni tampoc a les institucions públiques competents. L’invent de Costa Barcelona, tan imprecís com barcelocèntric, no ha fet més que desvirtuar la configuració d’un territori de tan forta identitat geogràfica, com de feble cohesió intermunicipal. La realitat turística i cultural del Garraf avui dia és d’una visibilitat dispersa; mostra una gran desproporció entre el nombre de visitants al llarg de l’any i la participació i usos d’ofertes culturals; l’oferta de conjunt és entre inconnexa, inexistent i de promoció escassa però, en canvi, posseeix un potencial important, qualitatiu i singular.
Els elements que ens singularitzen enfront d’altres destinacions, allò que no es troba enlloc més que al Garraf i, per extensió, al Penedès, que és el nostre medi territorial natural, és un patrimoni cultural singular que abasta tots els estils i llenguatges repartit entre museus, edificis, patrimoni arquitectònic, urbanístic i paisatgístic; una cultura popular integradora i participativa durant tot l’any en relació amb el calendari festiu; un indret natural privilegiat i ric en biodiversitat i paisatge com és el parc natural del Garraf i les seves immediacions; una gastronomia pròpia que es concreta en el peix, i en la malvasia, i una relació privilegiada amb l’entorn del Penedès. Un entorn amb l’epicentre d’Olèrdola si volem projectar natura i història, i amb una Carretera del Vi que uneix enologia i patrimoni si preferim participar d’una recent experiència d’èxit. Són realitats, a més d’exemples.
Els reptes i les dificultats que condicionen la manca d’empenta i desinterès cal cercar-los en la mateixa configuració del sector turístic i dels seus agents públics i privats. En primer lloc, els escassos pressupostos i inversions del sector públic respecte el patrimoni i el medi cultural. La precarietat estructural d’aquest sector pel que fa a governances, titularitats, instal·lacions, estructures, serveis i comunicació és, simplement, deplorable en alguns casos i millorable en altres. Entre altres factors no menys importants urgeix una professionalització d’alt nivell en els diversos àmbits del turisme que comporti la creació de llocs de treball permanents i especialitzats in situ (i no parapetrats en despatxos funcionarials a distància). La construcció i desenvolupament d’espais de treball (a més a més dels de diàleg…) entre els sectors culturals i turístics és una mancança endèmica perquè, fins ara, ha estat un diàleg de sords malgrat els màsters i postgraus sobre el tema. I, igualment, entre el sector públic –ajuntaments, oficines de turisme i similars– i el privat, des dels inversors, fins els responsables de les explotacions de destinació turística.
Les propostes són diverses i interessants. D’entrada cal establir un complet inventari dels actius culturals de la comarca aparellat amb la dotació d’un pla d’inversions en infraestructures i projectes pendents. En segon lloc, és imprescindible disposar d’una marca pròpia i traduir-la a una oferta, projecció i promoció visible, tan cohesionada com diversificada pel que fa a les proximitat i procedències i a les tipologies de públics. La revisió dels elements de promoció a la xarxa és imprescindible. I, last but not least, cal estar a l’aguait de les noves oportunitats, com a hores d’ara pot ser la desitjable rehabilitació de l’autòdrom de Terramar i la masia del Clot dels Frares.
Els costos del turisme cultural –estructurals, professionalització, inversions, manteniments, comunicació… s’haurien d’afrontar amb una regulació transparent i eficient de la taxa turística– que a hores d’ara s’ha convertit en un tema tabú. La repercussió dels guanys econòmics directes –restauració, hoteleria, comerç, transport…– ha de ser important un cop consolidada, però els guanys indirectes i no comptabilitzables en xifres ho són encara més pel que fa a la seva repercussió social. Val la pena fer un gir a la situació actual i acarar d’una vegada les possibilitats del turisme cultural al Garraf, abans que en aquesta bugada postpandèmica perdem encara més llençols.
