Oficialment es deia Vinyet Nielsen Jou; se’n va dir des de que es va casar amb Henry Nielsen, ciutadà danès, i les seves filles porten els dos cognoms amb l’ordre canviat. Però a Sitges va ser i serà sempre la Vinyet Jou, nascuda el 1926, segona filla del matrimoni de Pere Jou, nascut a Gràcia i fincat a Sitges, i d’Antònia Andreu, sitgetana. Va ser l’única noia del matrimoni i germana de tres nois. De petita va viure els dies de la República i la Guerra Civil i d’adolescent, els duríssims anys de la postguerra. Una postguerra que va ser dura per a una noia de poble i de família senzilla –una família que s’anava construïnt la casa familiar amb les mans de tots plegats, més que amb l’ajut dels paletes– i que oferia ben poques possibilitats, per no dir gairebé cap. Però ella sí que sabia que, més enllà d’anar a l’escola el temps que pogués en uns anys que l’escolarització no era ni general ni obligatòria, per guanyar-se la vida havia de treballar. I s’hi va posar, de primer cosint i quan va ser més gran, vora la trentena, se’n va anar a buscar feina a París.
Els anys quaranta, cinquanta o seixanta diversa gent de Sitges es va haver d’anar a buscar la vida fora, nord enllà o travessant l’Atlàntic. Dos dels seus germans més petits van emigrar a Colòmbia i el germà gran va passar més de vint-i-cinc anys navegant pel que avui en diem la geografia global, fins que entrat a la cinquantena va poder treballar a terra ferma i fer vida de família. Ella va buscar i va fer la seva pròpia sort. A París va retrobar un antic conegut i al cap d’un temps es van casar al país d’origen d’ell, Dinamarca, on ha passat la resta de la vida. Va aprendre a fer ceràmica i algun testimoni en queda tant a casa de les seves filles com a casa dels nebots. Va ser una de les tantes persones que van tenir cura de persones gràcies a l’estat del benestar del govern danès, cuidant canalla petita a la seva pròpia casa de l’illa de Samso, fins que els arribava l’edat preescolar. La vida era plàcida, organitzada, previsible en totes les seves etapes i ho ha estat fins aquesta mateixa setmana quan una malaltia sobtada i greu se l’ha endut. No puc dir que al cel de Sitges exclusivament, perquè estic segura que el comparteix amb el cel escandinau, però que hi revindrà sovint, com mai no va deixar de retornar a Sitges.
La vaig conèixer quan ja era una dona madura, vídua i amb les dues filles adolescents, i des de llavors ens hem anat tractant mentre ella posava anys –d’envellir no n’estic gens segura–. La mantenia el caràcter, les ganes de viure i de viatjar, la curiositat per les coses que li interessaven, el tracte i l’estimació de néts, nétes, nebots, nebodes i la llarga parentela que li agradava invocar i convocar, fos on fos. L’exposició sobre el seu pare, l’escultor Pere Jou, que va tenir lloc el 2011 al Centre Cultural Miramar, organitzada pel Consorci del Patrimoni de Sitges dirigit per Antoni Sella i comissariada per Ignasi Domènech i Vives, va constituir una de les fites més senyalades dels seus darrers anys. D’aquella feta va fer noves i joves amics, com bé saben l’Ignasi Domènech, en Pep Pascual i la Marta Torrijos.
Mai no es va desdir de les amistats de tota la vida, per més que la distància física separés Sitges i els diversos indrets que va habitar a Dinamarca. La seva cosina Montserrat Almirall –i, quan va faltar, la filla Anna–, els cosins Almirall i Andreu, la Josefina i la Rosalia de Dalmau mentre van viure; les amigues amb qui anava a costura, els coneguts de tota la vida en un sistema de referències personals que passava de pares a fills i de parents a parents. Tots plegats formaven part de les visites programades que feia cada vegada que tornava a Sitges i que li mantenien els afectes i els records. Un Sitges del que constatava els canvis, sí, però que mai no va deixar de ser la seva vila natal, on es retrobava amb la pàtria que és la llengua i la infantesa, i amb el paisatge humà que estimava.
La Vinyet Jou era tot un caràcter i ho ha estat fins el final, des de la manera com mostrava la seva estimació i el seu afecte fins aquella manera que tenia d’enllaçar les converses cada vegada que tornava com si ens haguéssim acomiadat el dia abans. Quan tenia sis anys el seu pare en va fer un retrat en bronze amb les dues trenetes enllaçades a dalt del cap. Les mateixes trenetes que portava en aquesta altra fotografia on, amb carona de trapella, feia pinya amb els seus tres germans. M’agrada recordar-la en aquest estat de l’edat de la innocència perquè és un estat de felicitat que tota la vida va voler conservar.
