ANTONI SELLA I MONTSERRAT
Sense paraules, la humanitat no existiria. Som humans des que tenim facilitat de comunicar-nos i fer servir la comunicació per expressar-nos. És aquesta una veritat antiga com un temple grec. Necessitem les paraules per ser, i sense paraules, ves a saber què seríem. D’aquí, doncs, la seva importància i la necessitat de no prendre’s a broma el bosc de les paraules, que és el germà gran del mar dels sentiments. Aquí, Qualsevol ensopegada ens pot fer anar de mal borràs. El pater patriae Joan Maragall ho va deixar ben escrit, a principis del segle XX, en editar el seu Elogi de la paraula i desenvolupar la idea de la paraula viva, la paraula sincera i expressiva, que anys després, en acabar el Concili Vaticà II, el cristianisme català progressista tornaria a agafar com a bandera. Perquè les paraules tenen ànima i no són, mai, innocents.
Les paraules viuen en un oceà de dimensions infinites i també neixen, es reprodueixen i moren. Fan, doncs, el cicle vital i biològic de tot ésser viu.
Jo estimo les paraules i entre les que més estimo no puc estar-me de citar-ne dues, apreses de la meva àvia Maria Pepa Robert Carbonell, i que han adquirit un alt valor sentimental en el meu anar i venir per aquest món i per aquesta llengua: andròmina i endimari. Curiosament, l’una és sinònim de l’altra, la qual cosa vol dir que, si parléssim en terminologia de parentiu, es tractaria de cosines germanes. L’àvia feia anar les andròmines i els endimaris a cor que vols, generalment, en un to enfadat que no amagava el sentit pejoratiu de l’expressió.
Andròmines i endimaris, com és sabut, són, en essència, coses que fan nosa, que molesten i que cal treure’s de sobre per la seva inutilitat. No cal dir que ser un endimari no pressuposa res positiu i només mereix l’oblit, de la mateixa manera que l’existència d’una andròmina és, en realitat, una raresa, una petita anormalitat que viu en un temps guanyat a la mandra del propietari per desfer-se’n. A casa nostra, segons Ignasi Maria Muntaner, la paraula endimari té més recorregut geogràfic i significats que andròmina, totes dues expressions també d’ús barceloní. L’endimari és igualment propi de tot el Penedès i del Camp de Tarragona. D’altra banda, segons Àngels Parés, d’endimari se’n deriva el superlatiu endimariot, que és un endimari gros.
Tot i els criteris ordenats i menestrals de la meva àvia, a mi m’agrada fer l’endimari i també trastejar entre les andròmines, dues maneres bastant inútils per guanyar-se la vida, però divertides per matar el temps. No puc fer-hi mes. Com m’acostuma a dir una amiga meva, sóc una mica borinot i això té un preu. Tot i que, curiosament, el sentit últim de borinot no depèn tant del significat semàntic com de l’entonació com sigui pronunciat el mot, sense parar-se a pensar que el sentit real i el figurat del terme borinot no tenen més similitud que la imaginativa, com passa sovint en parlar de l’univers ric de les paraules. Tan ric que d’un univers ja en surten dos.
Un “no siguis borinot” dit en veu dolça i a cau d’orella pot fer tremolar qualsevol tipus de sensibilitat masculina, per més resistència que s’hi vulgui oposar. En canvi, un despectiu “ets un borinot” pot esguerrar qualsevol tarda que, d’entrada, es prometés deliciosa. Més o menys el mateix passa amb el castellanisme trastos, el significat original del qual està relacionat amb les eines utilitzades en un ofici, des de la pesca al toreig, i té llarguíssimes derivacions, com quan parlem de tirar els trastos en el sentit de buscar i establir relacions afectives. Un trasto, però, i aquí de nou, és una cosa que no serveix o una persona maldestre, tot i que en el nostre àmbit té més aviat un sentit positiu i afable, com qual li diguem al nen, tot tocant-li el cabell, “estàs fet un trasto”, i ens cau la llàgrima d’estimació protectora per aquella criatura. De tota manera, tota la lírica desapareix quan del que es tracta es anar a tirar andròmines, endimaris o trastos a la deixalleria, cosa que, d’altra banda, pot fer qualsevol borinot de la família, o tots els borinots familiars en comandita. Jo, pel que pugui ser, m’encomano a la paraula viva de Joan Maragall per tenir més motius per estimar les paraules i, amb elles al voltant, tenir el plaer de viure-les, ja siguin andròmines, endimaris, trastos o borinots.
