D’uns anys ençà ha anat agafant força la celebració de les commemoracions, de manera que a finals o a inicis d’any es passa compte dels números rodons dels aniversaris i efemèrides relatius a personatges o fets rellevants en les seves dimensions diverses. Hi ha les commemoracions declarades d’àmbit nacional, i totes les altres que a diferents nivells es consideren adients de rememorar. A Catalunya es va constituir formalment una comissió nacional de commemoracions l’any 2012 que cada any ha anat dictaminant les que formaven part de l’oficialitat, juntament amb totes les que d’una manera o altra mereixen un esment especial.
Dotze anys després els criteris pels quals es trien les persones que han de dictaminar han variat i s’han burocratitzat força perquè s’hi adscriu personal dels diferents departaments de la Generalitat, sense que això pressuposi que els encerts són absoluts, equitatius o que les dotacions pressupostàries cauran com fruita madura.
Llevat que arribi un aniversari que mereixi un tracte especial, com el d’enguany dedicat a Antoni Gaudí, en què s’hi barregen tota mena d’interessos que no sempre juguen a favor de la celebració i de la memòria. I, com en tota llista amb límits quantitatius, hi ha exclusions que fan mal. Per exemple, no puc entendre com el 2025 no s’ha celebrat a Catalunya el centenari de la gran poeta Maria Beneyto, que finalment ha tingut una commemoració ben participada al País Valencià, però que si creiem en la unitat de la llengua catalana no hauria estat gens sobrer que fos també commemoració nacional catalana. O com aquest 2026 celebrarem amb moltes ganes els centenaris del poeta mallorquí Blai Bonet o de l’escriptor, crític i editor Josep M. Castellet i s’ha oblidat el centenari del poeta també mallorquí Joan Alcover, un dels lírics més profunds del seu temps.
Només per posar un exemple, el 2024 que es complien cent cinquanta anys del naixement de dos grandíssims artistes com Joaquim Torres-García i Joaquim Sunyer ningú –vull dir, ningú dels que haurien estat competents per reivindicar-los com el Departament de Cultura o el MNAC– va maldar per la corresponent celebració. He de dir a favor dels Museus de Sitges i, en concret, del seu Cap de Col·leccions, Ignasi Domènec, que va ser l’únic lloc on es va celebrar el naixement de Joaquim Sunyer amb l’organització d’un simposi que ha comportat una posada al dia dels estudis sobre l’artista a partir de la revisió que hi va tenir lloc i que ha quedat palesa en el volum que es va presentar fa poques setmanes.
La tendència commemorativa ha comportat un factor positiu i és que bona part dels municipis de Catalunya celebren les seves efemèrides siguin o no commemoració nacional. Tampoc és garantia que els pressupostos municipals hi aportin el que caldria, però això depèn de les polítiques culturals de cada municipi. Per contra, són les entitats associatives i la societat civil qui acostuma a fer-ne memòria. No es tracta pas de fer operacions de rescat arqueològic ni d’exhumacions remotes sinó de posar en valor aquells fets, persones o institucions que han tingut el seu pes rellevant dins de la comunitat i que val la pena celebrar.
Insisteixo en el concepte de celebració perquè comporta creació i gaudi de coneixement, és un incentiu de creativitat i alhora de pedagogia, si m’ho permeten, pedagogia i memòria per a tota mena de públics. I en uns temps d’immediatesa superficial i de desincentivació fins el menyspreu de la formació, del coneixement i la reflexió commemorar i celebrar constitueix un antídot imprescindible.
Per aquest motiu des d’aquest setmanari ens hem proposat elaborar un reportatge mensual sobre els que compleixen anys. Serà la nostra modesta contribució a les commemoracions, estiguin o no estiguin declarades. En bona part seran commemoracions relacionades amb Sitges, però potser no sempre ho seran. El temps ens ho dirà i a final d’any tindrem un altre balanç per fer.
De moment, aquest gener hem començat amb el Centenari de l’Homenatge de Catalunya a Santiago Rusiñol, que es va celebrar a Sitges el 10 de gener de 1926 i que va tenir una amplíssima repercussió arreu de Catalunya, de l’Estat espanyol i diversos països estrangers, i que és un fet que segons els que decideixen no deu haver tingut prou mèrits per ser celebrat. L’homenatge tenia el doble valor de celebrar l’obra de l’artista i, alhora, de contestar críticament i políticament el programa de descatalanització que portava a terme la dictadura. Doble motiu, a parer nostre, per commemorar-ho, celebrar-ho i fer-ne memòria als desmemoriats.
