Fa prop d’un any vaig tenir l’oportunitat de presentar com a Peça del Mes als Museus de Sitges l’obra d’Artur Carbonell, Paisatge (1926). És una obra que s’inscriu plenament en el judici crític de Carles Capdevila referent a la producció de l’artista entre el seu debut el 1925 i el 1927: “El sitgetà Artur Carbonell artísticament és tributari de Joaquim Sunyer”. I era cert i visible en el paisatge esmentat: uns afores de Sitges de paleta harmònica tant pel que fa a la gama cromàtica com per l’estructura formal, com també ho era respecte les maternitats que publicava en el seu debut a les pàgines de L’Amic de les Arts.
Quan el 1923 Artur Carbonell havia anunciat a la seva família que deixava els estudis d’arquitectura per dedicar-se de ple a la pintura feia una gran passa vers un destí que no li havia de ser necessàriament advers ja que tenia ofici, vocació i una gran voluntat de reeixir. Joaquim Sunyer era el seu mentor i el seu exemple per bé que Carbonell sabia que els camins respectius no serien coincidents, i M. A. Cassanyes, el crític va saber entreveure des de bon principi les qualitats del seu jove coetani. El debut com a dibuixant a les pàgines de la revista Art Novell el 1924 on va col·laborar fins 1927 i a l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà (1925) va comportar una entrada i una gairebé immediata consolidació en el medi artístic tant a Sitges com a Barcelona.
Del realisme al surrealisme
L’evolució de Carbonell va ser tan profunda com dràstica a partir de la figuració del Novecento, la Nova Objectivitat i els realismes cap al surrealisme. Les dones pintades durant aquests anys –penso en Rosa Montanyà, la gran desconeguda, muller de Josep Carbonell i Gener, o en Lola Vidal, la muller de Ramon Planes, paradigma de la sitgetana moderna i atractiva dels anys 30–, juntament amb el Retrat de l’arquitecte Pere Armengou són dignes de figurar entre les millors obres de la pintura europea dels anys d’entreguerres. Com ho són, també, els quadres en els que Carbonell s’endinsa vers un surrealisme poètic i metafòric a partir de la mirada interior. Una de les obres més impressionants és el Paisatge assassinat (1935,MNCARS) que, juntament amb Nit de Nadal (1928) mostren sense pal·liatius l’esqueixat contrast entre la visió interior de l’artista i el seu entorn. Després, la figuració es dil·lueix sense perdre el caràcter referencial en quadres com Paisatge submarí (1930) o Dues figures (1931, MNCARS).
Pintura i escenografia: tot és u
La relació entre la pintura de Carbonell i la seva irrupció com a dramaturg en el teatre d’avantguarda el 1930 amb la posada en escena al teatre Prado de Sitges de l’obra Orfeu, del seu admirat Jean Cocteau, mostra fins a quin punt és total la compenetració entre pintura i escenografia. Com també ho és, a la seva manera, el 1947, la posada en escena per primera vegada a l’Estat espanyol de la postguerra de l’obra del seu amic Federico García Lorca, Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores. Són dues fites que gràcies a Artur Carbonell i a la seva irrenunciable vocació artística Sitges ha passat a la història de les arts escèniques. Les escenografies i la dramatúrgia evoquen un llenguatge entre poètic i oníric amb tocs de metafísica –aquells decorats que recorden la pintura del buit de Giorgio de Chirico, per exemple–.
Més enllà de la màscara
L’exposició Artur Carbonell, més enllà de la màscara inaugurada a Sitges el 20 de novembre i oberta fins el proper mes de març és la gran i definitiva antològica d’un dels artistes més importants de la Vila a qui el temps i les circumstàncies no havien fet justícia en tota la importància que mereix. Els comissaris de la mostra, Ignasi Domènec, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, i Mariona Seguranyes, historiadora de l’art i experta en pintura del segle XX, han portat a terme una feina ingent i modèlica de recerca, localització d’obra i investigació de continguts. Ha estat una exposició que ha superat feliçment i amb escreix les dificultats que sorgides en el decurs de la preparació. El resultat és que d’ara endavant l’obra artística de Carbonell entra en una nova etapa que corrobora l’interès que de fa un temps ja havien mostrat museus com el MNAC i el Reina Sofia de Madrid, així com experts i investigadors culturals. És des d’aquesta exposició que Artur Carbonell, recuperat més enllà de l’anecdotari local, es mostra en totes les seves dimensions com un dels més importants valors del patrimoni artístic i de la història cultural del país.
