35.000 sitgetans

Les darreres dades del cens local indica que Sitges té 34.549 residents. Són xifres que corresponen al mes de setembre i que, amb la tendència actual, implica que a final d’any se situaran vora les 35.000 persones. La xifra es mostra més rotunda encara quan s’evidencia l’elevat creixement registrat en els últims anys: des del 2020 fins ara, hi ha hagut 5.000 nous residents; és a dir, més de 1.000 nous cada any.

Es tracta d’unes dades que il·lustren el canvi demogràfic –però també sociològic i urbanístic– que està vivint Sitges i que, al mateix temps, està generant un acusat impacte en la vida local. Que un municipi del tamany i les dimensions de Sitges creixi més de 1.000 nous habitants cada any no pot ser una notícia bona, fonamentalment, perquè el municipi no està capacitat ni preparat per administrar aquest augment. Els riscos d’un creixement excessiu i a una velocitat tan ràpida són massa elevats, com s’està posant de manifest ja en un aspecte de crucial importància i que està resultant cruel per a la immensa majoria de sitgetans: el preu excessiu, desorbitat i desproporcionat de l’habitatge, tant de lloguer com de venda. L’alta demanda de gent que vol venir a viure a Sitges, sumat a l’augment dels pisos turístics (legals, però sobretot, els il·legals), han situat el parc de lloguer com a inaccessible.

A les conseqüències patides en l’accés a l’habitatge, cal anotar un altre punt de notable importància, com és la insuficiència en els serveis públics. La iniciativa pública mai va a la mateixa velocitat que la privada. Per tant, aquest augment accelerat de residents implica una reducció en la qualitat dels serveis públics, ja que l’Administració (la municipal, però sobretot la de la Generalitat) no està capacitada per respondre amb rapidesa amb la construcció a ampliació de les instal·lacions en matèria educativa, sanitària o cultural. Els serveis que té Sitges en aquest àmbit són els que correspondrien a una ciutat de 20.000 habitants. De centres educatius, fa gairebé vint anys que no se’n construeix cap, mentre que el CAP és el mateix que quan es va inaugurar, l’any 1999. És cert, això sí, que l’Ajuntament i la Generalitat han acordat la imminent construcció d’un altre centre, però el problema continuarà sent a Sant Camil, totalment desfasat per donar servei a la quantitat de veïns nous que hi han arribat a la comarca.

Encara hi podríem afegir un altre element que il·lustra els dubtes sobre el creixement ràpid: realment, Sitges està preparat per a integrar tota aquesta gent que hi està arribant sense que es generin realitats socials totalment paral·leles i allunyades entre sí?