En una ocasió un poeta amic i molt bregat en la versificació i en tota mena de formalismes lírics em va etzibar com aquell que no diu res i amb un to de superioritat guanyada a pols que si jo no era capaç d’escriure poemes per encàrrec, no era poeta. Em vaig deixar impressionar, però només fins a un cert punt, tot i que hi vaig anar donant tombs durant força temps, però a còpia de trencar molts papers i d’esborrar moltes pantalles, finalment me n’he anat sortint. Per això em va fer molt de goig que la Parròquia de Sitges i l’Administració de l’ermita de Sant Sebastià m’encarreguessin un poema per a la festa d’enguany.
Sant Sebastià és una devoció arrelada a la vila. L’ermita configura un paisatge singular i entranyable i, juntament amb el santuari del Vinyet i la capella de l’Hospital de Sant Joan fa part dels llocs de culte vinculats a la cultura popular. El Sant té Goigs propis musicats per J. F. Pagès i Busom i una administració i un voluntariat que el cuiden i procuren mantenir l’ermita i el patrimoni religiós i popular amb dignitat i sentit de comunitat cristiana i veïnal.
D’altra banda, Sant Sebastià és un sant molt especial, tant pel seu relat hagiogràfic com per la iconografia artística de què ha estat objecte, des dels mosaics paleocristians fins a les grans obres del Renaixement i de l’Edat Moderna fins a la contemporaneïtat: Bellini, Botticelli, Antonello de Mesina, Guido Reni, Josep de Ribera, el Greco… El seu atractiu homoeròtic l’ha convertit en objecte de culte per part de la comunitat gai, reblada per la dedicació d’artistes i escriptors com Oscar Wilde, Marcel Proust o Yukio Mishima. El diàleg entre Federico Garcia Lorca, amb l’Oda a Salvador Dalí(1926) i la resposta de Salvador Dalí amb el text de Sant Sebastià és un pou de sentiments tan profunds com contradictoris (hi vaig dedicar un Marge Llarg el 24.01.2022 amb el títol de Sant Sebastià segons Dalí).
Vaig mirar d’aplegar totes les mirades a Sant Sebastià en la Cobla que li he dedicat de Sitges tal com avui dia podem percebre el símbol de tot el que representa.
Visc del foc
de la Paraula
que és vida
de l’Esperit.
Us ofreno
la nuesa
del meu tors,
braços i pit.
Les ballestes
que hi apunten
es disparen
amb delit.
Jo us aguanto
la mirada,
ulls al cel,
sense cap crit
perquè Aquell
que m’acompanya
i és amb mi
sense ser vist
em promet
la vida plena
amb estima
sense fi.
Més enllà
del mur de pedra
cel obert:
vaig fent camí.
Les sagetes
que em travessen
carn endins
no m’han ferit.
Em fereix
la indiferència
dels humans
vers el sofrir
de migracions
i de guerres
i dels pobres
d’esperit.
Atzavares
m’acompanyen
prop l’ermita
on ara visc.
Hi vaig inspirar
un poeta
i un artista
dels més vius
fins que el fat
que els perseguia
els va allunyar
en l’infinit.
Sota un blau
que centelleja
pel gener
sempre hi veniu
per fer festa
i fer l’Ofici,
aquest ritu
primitiu
i renovar
la creença,
jo amb vosaltres
de camí.
