Al principi era el verb.
Era als orígens, la paraula?
O era el pensament, que esdevenia esclat
de la llum que es nodria lentament dins de la fosca
cercant algun vial on existir?
És en el verb que el pensament transcorre
i s’esdevé i, lliure, es configura.
La lava va cavant, empesa des de dintre,
corriols que llauren les entranyes de la terra
fins a esclatar en la claror dels cims,
deixant un rastre impur de destrucció.
El verb i la paraula, des dels segles pels segles,
esberlats molt abans dels dies de Babel,
són traces i vials de les vides dels éssers
que n’invoquen clemència i veritat.
Unes vides que habiten sacerdots i poetes,
polítics i filòsofs, soldats, banquers i esclaus;
vides de tants somnis com éssers en la Terra
en hores ben incertes entre guerres i fam,
el dol en blanc i en negre, la terra clivellada,
el cel il·luminat com nit americana.
La paraula ferida molt abans que Babel
perquè al seu endemà es va trobar encerclada,
talment quan els éssers van deixar de ser u,
escindits fondament per l’enveja dels déus.
Però encara posseïm el verb i el pensament
a les palpentes del temps i de la història.
Els invoquem pel retorn a la llum primigènia
que existeix en els desigs del dir,
atorgant-nos una veu alta i planera
en l’arrelada llibertat que salva.
Bon Nadal i pau a la terra i als éssers de bona voluntat!
