El balcó de Brera és el títol d’una sèrie que la meva estimada T. va obrir en un blog web on va anotar les seves impressions d’estada en una de les ciutats que més va freqüentar i estimar, com és Milà. A mi sempre m’havia fet l’efecte que era una ciutat més d’entre el gran conjunt de viles i ciutats italianes on sempre hi ha una piazza, una porxada, una galeria amb estàtues, una església amb pintures al fresc i, en fi, tot el que Itàlia pot oferir, que és molt, a viatgers, passavolants i turistes. Després, és clar, vaig canviar d’opinió i ara com ara Milà és una de les meves ciutats preferides. Ella hi va començar a viatjar per qüestions de feina, i havia après italià per poder negociar millor les condicions de compravenda del gènere que tractava, que era el calçat. Amb la seva traça i habilitats havia aconseguit marques de prestigi –un prestigi ben guanyat, tot sigui dit– per al negoci familiar de calçat de Sitges, que encara perdura i que per molts anys. Però entre visita i visita sempre tenia temps per passejar pel seu barri preferit, que era el de Brera, on hi ha la gran Pinacoteca i l’Acadèmia de les Arts que li dona el nom i on és possible veure i gaudir d’una de les grans col·leccions artístiques de ben merescuda fama mundial. Tot i que el seu epicentre era el barri de la moda, solia fer una escapada a la plaça del Duomo, passejar per la Galleria Vittore Emmanuele, arribar-se al barri del Naviglio o a algun dels llocs que de mica en mica anava fent seus a còpia de visitar-los, que és la manera com els humans anostrem paisatges i ciutats.
Per a mi, en canvi, Milà és el gran referent de la ciutat on Filippo Tomaso Marinetti va escriure i signar el Manifest Futurista al cor de la ciutat, al restaurant Savini, el 1909, i on es va desenvolupar el primer Novecento, un estil que va esclatar a l’acabament de la Gran Guerra en què es van abocar els joves artistes i arquitectes que no havien deixat la pell a les trinxeres o en accidents col·laterals, com havia succeït amb el gran futurista Umberto Boccioni. Més enllà dels tresors de la Pinacoteca Brera, Milà ofereix esplèndides col·leccions d’art modern com les de la Galleria de l’Arte Moderna, Museu del Novecento o a la Grande Brera al Palazzo Citterio oberta de fa poc on s’hi han traslladat les col·leccions d’art modern de la Pinacoteca. Una de les icones de pintura social que és Il quarto stato (1901), de Giuseppe Pelliza di Volpedo va ser adquirit per l’Ajuntament de la ciutat i forma part del seu patrimoni. Es trobava al Museu del Novecento, des d’on ha estat traslladat a la Galleria de l’Art Moderna, però en vaig poder contemplar una versió prèvia a la Grande Brera, la que porta per títol Fiumana (1896). En l’àmbit arquitectònic va ser l’arquitecte Oriol Bohigas qui als primers anys seixanta i des de la revista Serra d’Or establia un interessant paral·lel entre les ciutats de Barcelona i Milà en relació amb l’esperit del Novecento.
En relació amb els grans corrents artístics europeus de la primera meitat del segle vint i, en concret, amb el Noucentisme, existeix un fonament comú entre Novecento i Noucentisme que ha estat explorat tant des d’Itàlia com de Catalunya estant. Des d’un punt de vista teòric, a Itàlia es va produir una recepció de l’ideari estètic i artístic d’Eugeni d’Ors durant els primers anys vint. En relació amb les arts plàstiques, especialment amb la pintura, l’obra dels pintors catalans d’aquells anys està fortament emparentada amb els novecentisti italians, com Felice Casorati, al qual en aquests moments se li ha dedicat una interessant antològica al Palazzo Reale milanès. El pintor Joaquim Sunyer és el més important paradigma d’aquest enquadrament de Catalunya estant, tal com vaig exposar l’any passat en el tercer Simposi Internacional del Noucentisme, a Nova York, on assistia també la màxima autoritat en l’estudi del Novecento com és la professora Elena Pontiggia.
Entre Novecento i Noucentisme hi tinc, encara, força indicatius per explorar, cosa que vol dir que persistiré en la connexió milanesa. Però de fet, el que volia era evocar la meva germana Carmen, la meva estimada T., a la vora del seu balcó de Brera perquè sé que li hauria agradat tenir una conversa així, com les teníem quan ella tornava dels seus viatges. Les persones estimades sempre les tenim amb nosaltres i més, encara, quan havíem disfrutat d’uns mateixos espais i paisatges.
