Ahir va començar una nova edició del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Abans de començar –i independentment dels continguts que s’hi projectin– les previsions ja apunten a èxit de convocatòria, ja que una bona llista de sessions fa dies que tenen les entrades exhaurides.
Aquesta expectació posa de manifest la fidelitat d’un públic que ha fet del Festival una manifestació pròpia, que se la sent seva i que s’hi vincula de manera activa i entusiasta. Una part substancial del públic sap, quan adquireix les entrades, que estarà assistint a una sessió amb la qual s’hi identificarà de ple, encara que no hagi vist encara la pel·lícula ni sàpiga si li agradarà. El simple fet que estigui en la selecció del Festival ja és una garantia d’identitat i confluència amb un estil i unes formes que generen adhesió a la seva parròquia. Les marques somien en tenir una aliança tan accentuada i profunda com la que el Festival té amb el seu públic. Que s’arribi a aquesta comunió és un senyal d’èxit i identitat de notable valor.
En aquesta associació entre públic i Festival hi ha jugat un paper rellevant el director, Àngel sala, que celebra la seva vint-i-cinquena edició com a màxim responsable i rostre del Festival. Abans de ser director, Sala era un treballador del festival i abans –i durant tots aquests anys– ja era públic del mateix Festival. Ningú coneix el fantàstic com ell i ningú sap què en vol i què demana la gent com ell. El seu cas al capdavant del Festival –que també és el cas d’un etern supervivent– és una excel·lent exemple del que les organitzacions han de fer per ser a prop dels seus públics. Formar part del públic i bategar amb ell.
El Festival creix en expectació, però manté encara algunes de les seves contínues mancances, que li condicionen un creixement més ampli. La del nombre de sales és la més evident. Fa anys que el Festival reclama una nova sala per donar cabuda a tantes pel·lícules i públic ansiós de veure-les. Però no hi ha avenços en aquesta línia. El projecte –més aviat, pre-projecte– de fer un centre de convencions al camp d’Aiguadolç un cop es construeixi el nou estadi de futbol no ha avançat. I el festival no pot esperar gaire més temps sense solucions per a cobrir les seves necessitats d’espai. Les institucions haurien de prendre bona nota.
El 1992, l’obertura de l’auditori va garantir que el Festival es quedés a Sitges i visqués un important creixement. Ara caldria una altra actuació per acompanyar el nou salt que demana el públic.
Llegeix totes les novetats a SITGES, HORA A HORA
