Ara fa un mes, el Club de Mar de Sitges va tancar, en complir-se l’ordre judicial a instàncies del Ministeri de Transició Ecològica, que especificava el desallotjament i posterior enderroc de l’edifici, per tal que esdevingui un espai públic del litoral. La decisió només afecta –si més no, fins al moment– a un dels tres edificis que han estat motiu del conflicte amb el Ministeri des de fa més de trenta anys. Els altres dos (Pic Nic i Kansas) tenen expedients i entorns jurídico-administratius diferents, tot i que viuen amb l’amenaça dels interrogants que marquen el seu futur.
El desallotjament del Club de Mar va generar la lògica reacció contrària per part del club, que s’ha vist obligat a cessar la seva activitat davant la impossibilitat de disposar d’unes instal·lacions alternatives. Entre la resta de sitgetans, les opinions van resultar més variades: algunes veus coincidien a defensar la continuïtat del club en el local que han ocupat des del seu naixement, el 1952. Però també altres persones van considerar que l’espai que ocupaven havia de passar a titularitat pública i, per tant, a uns usos derivats d’un concurs d’explotació o ocupació. No hi ha hagut unanimitat en els posicionaments i les opinions han estat diverses i també de tons diferents: algunes defensades amb més vehemència i altres mirades des de la distància d’un assumpte d’interès relatiu.
En tot cas, el que sí que hi ha una visió coincident per part de gairebé tothom és que el pitjor que podia passar és el que està passant: que el Club de Mar es desallotgés i el seu edifici romangués tancat, sense cap mena d’ús ni activitat. Ja fa un mes que els socis van haver de marxar i les instal·lacions estan envoltades per unes tanques, aparentment inaccessibles, en el pitjor escenari i imatge possible.
Era fàcilment previsible que això succeís. Coneixent la lentitud de l’Administració i el lamentable fet que aquesta operació s’hagi de dut a terme per un funcionariat aliè a la realitat i als interessos de Sitges resultava bastant probable que el Club acabés tancat i sense cap mena d’ús. El Ministeri ha demostrat una sensibilitat nul·la pels interessos de la població.
Si calia desallotjar el Club, com detallava la sentència i com ha volgut el Ministeri al llarg de les últmes dècades (amb governs i suport de diferent color), era imprescindible executar una alternativa immediata. I si no es tenia, més valia deixar-ho com estava, fins que estiguessin en condicions de posar-la en pràctica.
Llegeix totes les novetats a SITGES, HORA A HORA
