La recent declaració del Museu Pau Casals d’interès nacional és un motiu de celebració per raons diverses. En primer lloc, per la pròpia configuració, història, contingut i relat del museu dedicat al Mestre en la casa que es va fer construir a la platja de Sant Salvador, terme del Vendrell. Una casa estimada i viscuda, adquirida el 1910, que els anys trenta l’arquitecte Antoni Puig Gairalt va convertir en un bellíssim edifici noucentista amb sala de concerts i amb la col·lecció d’art que el Mestre anava adquirint sovint a la barcelonina Sala Parés i que avui s’hi pot contemplar, juntament amb els records de la seva biografia artística i personal. El Museu Pau Casals és un indret que emociona des que es travessa el portal que dóna entrada al jardí, des que s’entra a la casa, o quan es contempla la mar des de la porxada ideada a manera de galeria d’escultures. Però és la personalitat de Pau Casals el que s’hi mostra en tota la seva dimensió artística, musical, pedagògica, compromesa amb les arts i amb el país. El museu està considerat com un dels sis millors museus europeus dedicats a músics. Enguany que se celebra el centenari de l’orquestra que Casals va crear el 1920 i que només la Guerra civil va escapçar, com tantes altres coses, ha estat una ocasió idònia per al reconeixement del Museu com a institució d’interès nacional. A manera de primera celebració aquest proper diumenge se celebrarà una jornada de portes obertes.
És una bona notícia, doncs, pel Museu, pels que estimem i admirem el Mestre i la seva obra. També ho és per als Museus del Penedès. Sovint reivindiquem que, des del punt de vista cultural, hi ha vida fora de Barcelona. En aquest territori de vinya i de mar tenim el privilegi de gaudir de tres museus d’interès nacional. Són els museus sitgetans del Cau Ferrat i de Maricel (gener de 2019), el Museu Víctor Balaguer de Vilanova (octubre de 2019) i el Museu Pau Casals. Se’ns presenta una gran oportunitat per repensar la nostra relació amb els museus del nostre territori tant des d’un punt de vista personal com col·lectiu; la importància d’aquests centres en tant que institucions educadores, en tant que àmbits de reconeixement i relat sociocultural, en tant que adquisició i gaudi de coneixements. En un moment en què s’estan replantejant tantes coses per mor de la pandèmia i les seves conseqüències, entre altres la importància i la gestió del turisme i del turisme cultural, caldria fer els deures de promoció i difusió a favor de la riquesa cultural que posseïm des dels àmbits de proximitat. És una interpel·lació als mateixos museus i els seus responsables sobre la visió i accés que se’n dóna; a les administracions locals i supralocals, diputacions i consells comarcals inclosos, sobre la promoció dels museus en tant que contenidors de valors per a la contemporaneïtat i la facilitació de vincles i accessos per a l’educació i el gaudi; als organismes de promoció econòmica i turística perquè d’una vegada els considerin en la seva dimensió cultural i econòmica. És un moment idoni per canviar dinàmiques i per introduir canvis de comportaments: els museus s’ho valen i la cultura es construeix des de les bases de la proximitat.
