Un dels millors articles que ha definit la personalitat de Francesc X. Puig Rovira (Vilanova i la Geltrú, 1934 – 2024) és la d’haver estat un vilanoví que mai no va sortir per les comparses. Per a mi ha estat definitiva, perquè en molt bona part, si no en el tot, les comparses carnavaleres són una de les destil·lacions més primfilades i autèntiques de l’essència vilanovina pel que han estat, el que són i tot el que generen. Al capdavall, estem parlant de cultura popular en el seu estat pur, de la que cada terra fa sa guerra i de la que mou centenars de persones defugint el dirigisme i intervencionisme del sector polític. Francesc X. Puig Rovira també el va defugir a la seva manera, no pas en relació amb la cultura popular, que apreciava en tant que expressió comunitària i que formava part del tot que, per a ell, constituïa una formulació de la cultura.
Enginyer de formació va dedicar la vida professional a la UPC des de la docència i des de l’exercici de diversos llocs de responsabilitat, afegint-hi el plus dels estudis historiogràfics sobre aquest camp des dels diversos vessants tecnològics fins a les biografies de personalitats del món de l’enginyeria. Però la seva veritable vocació d’historiador la va dedicar a la seva altra vida viscuda a pler, amb rigor, voluntat i entusiasme. La va enfocar amb mirada àmplia vers els estudis d’història cultural centrats principalment en les arts i els estudis biogràfics, amb una important derivació vers la bibliofília i l’obra sobre paper –aquest art que no és menor malgrat la seva fràgil aparença– d’artistes moderns i contemporanis. El seu catàleg depassa llargament el centenar d’obres, entre les quals hi ha una trentena de llibres. Per la importància de les seves recerques i aportacions destaquen les dedicades als artistes de noucentisme i avantguardes, com Rafale Sala, E. C. Ricart i J. F. Ràfols, així com d’altres: Joan Llaverias, Pau Roig i Estradé, Damià Torrents, Armand Cardona–Torrandell o Joaquim Budesca. En l’àmbit del gravat, xil·lografia i bibliofília es va dedicar a posar en valor i difondre l’obra de Salvador Massana, E. C. Ricart, Oller i Pinell, Jaume Pla, Oriol Diví, Enric Cluselles i Jaume Carbonell. Va ser membre activíssim de l’Associació de Bibliòfils, així com del Patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer en temps que no eren fàcils. Des d’una perspectiva penedesenca, Puig Rovira va formar part del moment fundacional de l’Institut d’Estudis Penedesencs, del que va ser membre actiu, i en diverses ocasions va col·laborar i assistir a les activitats del Grup d’Estudis Sitgetans.
Sobre la història del país, traslladada a la seva ciutat natal la seva aportació va ser principalment sobre els anys de la Guerra civil i, com assagista i historiador, va dedicar un interessant estudi al moviment sociopolític de Cubelles els anys de la transició. L’ideari cívic, més que polític, de Puig Rovira i el seu pensament social i cristià no necessàriament confessional, es manifesta al llarg dels articles que va publicar regularment a la revista El Ciervo, dirigida per Joaquim Gomis, on va ser un dels més constants col·laboradors. Puig era un home que no enganyava. En una entrevista que li havia fet el periodista Josep M. Ràfols confessava que en una estada de joventut a Roma va mantenir una conversa amb un polític italià –que anys més tard va identificar amb Aldo Moro– expressant els seus dubtes sobre l’actitud enfront del franquisme, el qual li va aconsellar d’intervenir en totes les escletxes del règim. Així ho va fer, i això explica la seva trajectòria professional, docent, investigadora i cívica.
“Voldria proclamar, per sobre de tot, com a prioritat indiscutible, la certesa que la democràcia és el fonament i l’instrument millor per a la convivència col·lectiva (…)”. Amb motiu de la concessió de la Medalla d‘Or que l’Ajuntament de Vilanova li va atorgar el 2014 va publicar el discurs d’agraïment, El futur s’escurça on fa balanç del seu recorregut intel·lectual i cívic i transmet el llegat de les seves més arrelades conviccions. Vistes avui prenen el caire de testament moral que mereix aquest elogi tan senzill com sincer que li he volgut dedicar.
