És un fet evident que, a hores d’ara, la recuperació del fardo és un èxit, fins al punt que la Reina del Carnaval d’enguany, la Cansina Fardo, ha adoptat aquesta estètica per a ella i tot el seu seguici. Per part meva, res a dir per què com en tantes coses tinc el cor dividit. D’una banda, m’encanten les plomes, les lluentines, els farbalans, les sabates de plataforma alta, les mitges reixades i tot l’attrezzo que acompanya una estètica que ha estat força predominant. L’esplendor de les colles en plena coreografia ballant pels carrers és un espectacle únic, sí senyor. Quan sembla que un any han arribat al cim de l’espectacularitat i de la lluentor, l’any següent l’espectacle de la ploma se supera amb escreix; ja van unes quantes dècades i que per molts anys.
Però… d’altra banda, no puc negar que m’atreu, i molt, el fardo. El fardo, que està pensat fins a les darreres conseqüències per causar l’efecte del grotesc i de la sàtira fins a arribar al sarcasme, no és fruit de la improvisació, d’allò de despenjar les cortines de casa per sortir a darrera hora, no senyor. El fardo requereix el seu temps de reflexió, preparació i elaboració perquè faci l’efecte del que es vol aconseguir, per començar l’efecte sorpresa i per continuar el de la intensitat de l’impacte satíric.
Com a elements indispensables de totes dues tipologies de disfressa hi ha la màscara, que forma part del món de les plomes, i la caruta que és una de les característiques més punyents del fardo. El que a la màscara és lluentor, elegància, glamur i sofisticació, al fardo li correspon la caricatura, la deformació, la ganyota, l’expressionisme goyesc i grotesc de la caruta, on la bellesa rau en una lletjor que pot arribar a ser neguitejant.
D’on prové el nom de la caruta? Quan vaig recopilar els motius de la gent de Sitges –un llibre que va publicar el GES i que avui es pot llegir digitalitzat– vaig incloure-hi el d’un home que li deien en Caruta, un tal Ferret, que diu que era molt lleig, que va fer dos o tres viatges Cuba i que va morir a l’embarcació. El substantiu de “caruta”, vinculat exclusivament al lèxic carnavaler, és sociolecte sitgetà en estat pur, perquè no es troba en cap diccionari de la llengua catalana – ni el de mossèn Alcover, que abasta la totalitat dels Països Catalans. Quan estava a punt de suprimir paràgraf sobre l’origen del nom he trobat a les Cinc mirades al Carnaval de Sitges que “caruta” és la “manera peculiar i incorrecta de dir careta o carota a Sitges”. Com que ho signen els cinc experts en el tema, ho dono per bo, em quedo amb la “manera peculiar” i valido la incorrecció, perquè el Carnaval no té ni ha de tenir res del políticament correcte. Per tant, visca la caruta, element integrant i imprescindible del fardo!
En darrer terme, la caruta em va resoldre els versos que formen part de la poètica carnavalera col·lectiva que enguany acompanya el cartell d’en Víctor Bregante. I és que una vegada vaig sentir com una disfressa li deia a l’altra “i no et treguis per res la caruta, que al natural ets més lleig”. D’aquí va venir la inspiració… i aquí tenen el poema.
Posa’t la caruta que et trobo molt lleig
i et vull de parella per ballar al Passeig.
A tu et va bé el fardo i a mi els lluentons.
Total són sis dies de plaers a fons
transformats en altres i amb els cinc sentits.
de dia la gresca, sense fi a les nits
Xató, malvasia, coca de llardons
serpentines, músiques, plomes i talons!
Visca la Disbauxa! rues, paperets
fins a l’Extermini no pararem quiets.
Dimecres de Cendra plorarem ben fort
amb foscos timbals invocant la mort.
Bon Carnaval!
