Fa tot just vuit dies que vaig tenir l’oportunitat de prendre part en les activitats que el Foro Cívico d’Aranjuez va organitzar en el marc del primer Ciclo Rusiñol 2024, patrocinat pel Patrimonio Nacional i l’empresa Ercros. La finalitat d’aquest cicle és projectar la personalitat i l’obra de Santiago Rusiñol en aquest segle XXI. El Foro Cívico que treballa amb la mateixa finalitat sobre dos altres personatges vinculats al Real Sitio. L’un és el mestre Joaquín Rodrigo, autor del cèlebre Concierto de Aranjuez, una de les obres més destacades de la música hispànica del segle vint. L’altre és el novel·lista José Luis Sampedro, vinculat personalment i literàriament a l’indret.
El cicle va comptar amb la col·laboració de l’Arca de Noè, representants que s’hi va desplaçar, així com alguns membres del Club de Lectura del Cau Ferrat; del grup de teatre d’Aranjuez, del Centre Cultural Isabel de Farnesio i del restaurant El Rana Verde, un dels llocs on Rusiñol passava tardes i crepuscles contemplant la quietud del riu Tajo al seu pas cap al Jardín de la Isla.
Quan el 1914 Rusiñol responia una entrevista que li va fer a Madrid el periodista Carretero Novillo preguntant-li on li agradava més viure, si a Sitges, París o Granada, va respondre que a tot arreu però mai més de dos mesos seguits. I, efectivament, la seva biografia és un traginar continu d’estris i bagatges.
Amb Aranjuez hi va mantenir una relació molt singular. La primera estada el desembre de 1897 no li va fer gaire el pes, i així ho escrivia a Miquel Utrillo, dient-li que potser en salvaria dues o tres coses que anava pintant per a un projecte que tenia entre mans, que no era altre que el de l’exposició de dos anys més tard denominada Jardins de l’Espagne a la Galeria Bing, a París. D’aquella exposició i de la llarga estada a Mallorca entre 1901 i 1902 en va sortir l’àlbum Jardins d’Espanya, una de les joies bibliogràfiques del modernisme, on Rusiñol escrivia la seva definició de jardins com “el paisatge posat en vers”. D’Aranjuez hi figuraven dues obres: el Caminal de rosers, i la Glorieta del Jardín del Príncipe.
No hi va tornar fins al 1907 i, fins al 1921, Aranjuez va constituir un lloc de recalada anual: a la primavera, coincidint amb el final de l’època teatral de Madrid i l’exposició nacional de Belles Arts, i a la tardor quan començava la nova temporada de teatre. Durant aquests anys hi va pintar una norantena d’obres, sovint als mateixos escenaris dels jardins i en les diferents estacions de primaveres i tardors. És una pintura que mereix una anàlisi detallada perquè un dels punts d’interès que ofereix és el de constituir un tornaveu de la biografia de l’artista. El 1912 va obtenir la Medalla d’Or de l’Exposición Nacional de Bellas Artes a Madrid per la representació d’un dels indrets més significatius i harmònics del Jardín del Príncipe, com és el quadre Fauno Viejo. L’èxit va desencadenar articles i homenatges –al Cau Ferrat en tenim un testimoni, com és l’homenatge que li va dedicar la població d’Aranjuez– i textos literaris de poetes i prosistes com Juan Ramon Jiménez, Manuel Machado o Azorín, entre altres, que van ocasionar la segona edició ampliada de Jardins d’Espanya.
Del 1921 fins al 1930, quan Rusiñol hi va retornar, havien passat anys i la visió de l’artista, vell i malalt, desprenia la mateixa sensació crepuscular que palesen els quadres pintats els darrers anys a Tordera o Girona, amb l’aigua quieta a sol ponent envoltada d’una vegetació afuada i esponerosa. Impressiona pensar que un any més tard es va afanyar a demanar a la seva muller, Lluïsa Denís, que li preparés les maletes perquè volia tornar a Aranjuez a pintar uns jardins que l’esperaven.
Aquesta és la brevíssima síntesi del que vaig exposar al davant d’un públic que omplia el teatre del Palau Reial, acarada a un magnífic tapís de Goya, amb còpies dels retrats de Carles III i Isabel II a banda i banda. El lloc imposava. Però imposava encara més la frase de Rusiñol que vaig finalitzar la conferència referida a la relació de l’artista amb els jardins d’Aranjuez quan ja els havia anostrat i reflectien el seu estat d’ànim entre un desitjat retorn a la natura i la seva vida interior perquè, tal com va escriure, aquells jardins per a ell van ser “l’esclat de l’ànima del paisatge”.
