L’agost de 1916 Charles Deering va ser nomenat Fill Adoptiu de Sitges. Aquell any havia estat reconegut com un gran hispanista per part del govern de l’Estat espanyol per les adquisicions que havia fet tant en sòl hispànic com a l’estranger de diverses obres d’art portant-les a Maricel. La proclamació va ser el dia 23 d’agost i Deering va gaudir d’una Festa Major amb tota mena de reconeixements.
Dos dies més tard quedaven instal·lades al vestíbul de l’antic de l’Hospital les pintures de J. M. Sert, el conjunt al·legòric d’El triomf dels aliats –encara en plena Gran Guerra era un desig premonitori…– i Charles Deering marxava cap als Estats Units. Abans, però, havia repetit l’operació d’imposició d’obligacions al 4% a favor de diversos destinataris i havia lliurat 30.000 pessetes per a l’Hospital, 20.000 per a la Parròquia destinades als pobres i 15.000 per al col·legi de les Mercedàries i afavorir l’educació de les noies. I, encara, 10.000 pessetes per a la reconstrucció del Retiro després de l’incendi que havia patit. El perfil de benefactor de Deering d’acord amb la seva mentalitat liberal i filantròpica queda palesa amb la seva actitud respecte a les institucions i les entitats de Sitges.
Per celebrar el nomenament de Fill Adoptiu l’Ajuntament va lliurar a Deering una placa de guix de l’escultor Josep Llimona que havia de ser reproduïda en marbre. Finalment, però, va ser reproduïda en bronze i des de 1924, la data de construcció de la Stone House, la casa de Deering a Cutler, Florida, figura al porxo principal, de cara a la badia. La Stone House és una construcció arquitectònica ben diferent, però conté no pocs elements que estan directament relacionats amb Maricel.
El 2022 el matrimoni nord-americà Troy i Sissy Templeton, membres de la Deering Foundation, van visitar Maricel i van efectuar una donació, que va estar destinada a la reproducció de la placa de Fill Adoptiu de Sitges per tal que fos col·locada al Palau de Maricel. Els Museus de Sitges van tenir cura d’encarregar la reproducció en bronze de la placa, que va quedar enllestida al cap de pocs mesos. Dos anys més tard i des de divendres passat els visitants del Palau de Maricel poden veure la placa de Fill Adoptiu de Sitges dedicada a Charles Deering al capdamunt de l’escala que porta del pati d’entrada al Saló d’Or, fent justícia al fundador de la casa. Alhora, el seu retrat pintat per Ramon Casas, que és un dipòsit de l’Hospital, s’ha reubicat al primer pis del Museu de Maricel.
Ha calgut esperar dos anys per col·locar la placa perquè les agendes de l’Ajuntament i de la Diputació no quadraven. Ja entenc que hi ha coses més importants, però ni que fos per deferència als donants hauria calgut més celeritat i, sobretot, una mica més de, no sé si solemnitat, o celebració o totes dues coses. Dos anys han estat un temps excessiu, per bé que em consta que des dels Museus de Sitges han anat insistint a les altes instàncies provincials, que mai no trobaven el moment -i ja sabem que els Museus de Sitges no són la seva prioritat. L’acte havia estat convocat per commemorar el 700 aniversari de l’Hospital de Sant Joan, i el plantejament teòric no podia ser més oportú, però la realització, per més que s’hi van esmerçar des dels Museus de Sitges, va ser tristoia; per part de l’Hospital no hi havia ningú i el públic era motivat, però força escàs. No sé per quines instruccions de protocol es va prescindir de convidar les persones que des de fa sis anys van establir i mantenir el contacte entre els Museus de Sitges, Deering Estate i la Deering Foundation, i, naturalment, els donants. Era una ocasió ideal per fomentar la dimensió internacional dels museus i, en concret, de Maricel i del que significa; va ser una altra ocasió perduda. Els discursos oficials van ser de pur tràmit, sense cap transcendència, plagats de tòpics i mancats d’empatia. El de l’alcaldessa va ser de contingut ben pobre; el diputat va esmentar els zombis del Festival de Cinema i algunes altres curiositats i compliments, però en cap moment la paraula Maricel i em sembla que museus, tampoc. I, si no ho vaig sentir malament, ningú va donar les gràcies als donants dels fons que han permès reproduir la placa. Això és el que tenim. Francament, Charles Deering i els museus mereixien molt més.
