Aquesta setmana passada ha estat de premis i guardons. La Nit del Galerisme en la seva 17a edició es va celebrar al MACBA, aquest museu d’art contemporani, on accedir-hi és una heroïcitat perquè el més probable és que et caigui algun skater, no diré del cel, sinó de l’espai destinat a l’accés dels visitants, on llisquen i salten impunement al seu gust.
Tota celebració té els seus guardons, i els dels galeristes van ser atorgats gràcies al jurat format per Pilar Parcerissas, Juan Bufill, Gino Rubert, Àlex Mitrani i Natàlia Chocarro, tots ells vinculats al medi artístic. Els aplaudiments van anar per les trajectòries de l’artista Jordi Pericot i del galerista Miguel Marco; per les programacions de les galeries Mayoral, A|34, Artur Ramon Art, Palmadotze i Rocio SantaCruz; per l’exposició Miró-Picasso representada per les seves quatre magnífiques comissàries del Museu Picasso i de la Fundació Miró; per la Col·lecció d’Art del Banc Sabadell; pel crític Eudald Camps, del Diari de Girona, i per Babelia representada pel seu director Jordi Amat i el cap de la secció d’art. Els parlaments ho van ser tot menys protocol·laris, perquè galeristes i artistes comparteixen preocupacions, desafiaments i reptes.
Els galeristes d’aquest país fa temps que lluiten per superar les crisis causades pels canvis de paradigma en el mercat de l’art, a favor de l’adaptació a les demandes de la societat i a favor dels artistes i les tendències de tots els temps, especialment de l’art modern i contemporani. Galeries, centres d’art i museus configuren la part de l’ecosistema cultural dedicat a l’accés i a la difusió de les arts i, pel que fa a les galeries, a la promoció i difusió de l’art en relació directa amb els artistes, una relació que va més enllà de l’estricta relació comercial. Les estadístiques i la realitat assenyalen que any rere any el nombre de galeries d’art disminueixen i que, actualment, un 60% de les comarques de Catalunya no en tenen cap. Les dades actuals en relació amb les d’abans de la pandèmia indiquen que mentre hi ha sectors que s’han recuperat, en d’altres com les sales d’exhibició cinematogràfica i les galeries d’art la recuperació no arriba. En el cas de les galeries hi tenen molt a veure la pressió fiscal i el sistema d’adquisicions d’obra artística per part del sector públic. En canvi, com a dada positiva, el vincle de les galeries amb el col·leccionisme i amb els equipaments d’art es manté i cada vegada participen més plenament en les diverses activitats i programacions culturals.
Per tot plegat val molt la pena recordar les paraules de l’actual president del comitè organitzador de la 17a Nit del Galerisme, Benito Padilla, en un discurs d’obertura que va esdevenir programàtic perquè després de recordar la trajectòria fundacional de la Sala Parés i la Galeria Artur Ramon a Barcelona, i la de la d’Aureli Biosca a Madrid, va reivindicar “les galeries d’art, no només com a espais amb finalitats comercials, sinó també com espais de cultura, de creació i de llibertat”. En ple franquisme, “es van convertir davant de la dinàmica coercitiva i repressiva del règim franquista, no sols en territoris d’esplai cultural i oci, sinó també, en llocs que van permetre a la nostra societat sintonitzar amb les creacions d’avantguarda, amb les últimes tendències, amb el món modern”. Posant com a exemple l’exposició monogràfica sobre Picasso organitzada per la Sala Gaspar el 1960 que va ser l’origen de l’actual Museu Picasso, Padilla remarcà el rol social i cultural de les galeries d’art: “I és per això que insisteixo a dir que el nostre rol no consisteix només a enregistrar la realitat que ens ha tocat viure, ni assistir com espectadors passius a l’escenari històric que ens envolta. El nostre treball, la nostra funció és també la de constituir un marc expositiu per a les noves idees, les noves creacions, els nous projectes, en definitiva la nostra història no pot ser una altra que aquella que està vinculada a la llibertat.” Un bon discurs per treballar per a un futur millor.
