“He intentat retratar l’essència del que és més primitiu en nosaltres”, declarava Joan Duran quan va obtenir el premi Vicent Andrés Estellés de poesia (2019) amb el poemari que va titular Nua cendra (2020). El llibre va sorgir d’un retorn als orígens en sortida familiar de gran abast –n’érem molts– a Les Àligues; una trobada que va congriar un devessall d’imatges en les que el poeta hi parla des del silenci de la terra i que es van concretar en el que, crec, que és un dels millors poemaris de Joan Duran.
Eva Túrmix Ginebra (2016) havia obert la veda del relat de l’entorn propi, local, generacional, sense prejudicis ni limitacions de cap mena. El llibre va sorprendre per la seva cruesa i pel trencament del mirall de la complaença: fins a les més insignificants estelles és una obra que es clava en una desesperació que només es redimeix en la bellesa de la paraula. Més enllà de l’anècdota l’ambient que traspua és el d’una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies “… i impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. És una obra que, igual que les altres dues citades aquí, que sigui on sigui des d’on es llegeixin acompleixen la divisa de l’element local esdevingut universal.
La culminació –fins ara– d’aquesta mirada de portes endins que transcendeix qualsevol temptació reduccionista per la pròpia grandesa que traspua és Galop de sang (2024), guanyadora del darrer Premi Octubre Andròmina de Narrativa, que engrandeix els límits, si en tenien, de les dues obres anteriors.
Escrivia fa poc Pere Joan Martorell que s’acontentaria que les novel·les que guanyen ostentosos guardons de narrativa fossin, almenys, la meitat de bones que Galop de sang, i ho subscric amb una convicció i un entusiasme que la munió de ressenyes i entrevistes publicades fins no ho desmenteixen sinó tot el contrari. En la presentació que va tenir lloc al CIM Jaume Pons-Alorda parlava d’analogies, o referències, amb Antònia Vicens, Jordi Cussà, Agustí Virallonga i Passolini. Jo hi afegiria Baltasar Porcel per la potència narrativa i Blai Bonet per la intensitat poètica del llenguatge, una intensitat i una bellesa elevades per Joan Duran fins a l’infinit.
El relat té totes les virtuts que el situen en la contemporaneïtat. És altament poètic i tremendament personal en una amalgama d’interiors i de paisatges geogràfics i artístics ben travada respecte la veu narrativa i la successió temporal, que és la d’un estiu. És una història nua i crua que va emergint en punxa en cadascun dels capítols, enquadrats en una estructura narrativa presidida pels grans mestres de la pintura que van davallar fins les més fosques entranyes dels éssers, com els personatges de la novel·la hi davallen, en companyia de les bèsties i bestioles que acompanyen la infantesa i el paisatge que havíem conegut, fins a la seva extinció. És l’extinció de tot un món forçada, forçosa, explicada en passatges versemblants i reconeixibles pels llocs amb nom propi com són els Sitges i els seus indrets abans que fossin pastura del ciment. Un paisatge on hi ha margallons empolsegats i atzavares amb cicatrius. On hi ha personatges reconeixibles, o mig camuflats, o arquetipus presents als carrers, les platges i els bars de Sitges dels anys setanta, amb la pijeria del fals interclassisme de la Transició i els anys olímpics. Un Sitges estès des d’Aiguadolç i la platja de Sant Sebastià fins a Terramar liquida les restes dels horts i del ruralisme casolà substituint-lo sisplau fer força per blocs de ciment. Un poble es palesen els estralls calculats de la droga utilitzada com a estratègia – el gran tema al voltant del qual gira Eva Túrmix Ginebra. Però aquí la perspectiva és tota una altra i abasta la totalitat del paisatge cosmològic de la Vila i la seva, nostra gent, on els records de l’escriptor són aiguabarreig de memòria personal i familiar, inclòs el sociolecte (“tot és bo per rosegar, fins les ungles dels peus”, és una de les frases més autèntiques i memorables) i l’agredolç de records i de vivències en la trama de les històries creuades.
Galop de sang és un llibre excel·lent perquè és el retrat del Sitges del setantisme sense metàfores i amb una concreció que fa feredat, i que només queda transformada, com els quadre es transformen en el tractament de la llum, per l’alenada poètica.
