Els hospitals han estat matèria literària, a més de la mèdica, farmacològica i científica. La producció literària universal n’està farcida des del segle XIX fins l’actualitat, tant si es tracta de convalescències permanents com de morts sobrevingudes, tractaments de per vida o estades breus, conflictes bèl·lics o històries d’amor i la filmografia i les sèries televisives en van plenes. En les lletres catalanes, els poemes de Màrius Torres escrits al sanatori del Puig d’Olena són bellíssims malgrat estar impregnats de la seva llarga i inútil contra l’hemoptisi. Dotats de la profunditat lírica amb la que expressava la petita joia de passatges de la vida quotidiana, l’aparent placidesa en la contemplació del pas dels dies, l’angoixa, l’esperança i la tristesa dels temps de guerra viscuts dins del sanatori es clouen en la doble derrota final de la vida i del país..
L’Hospital de Sant Joan ha estat també matèria literària. Ho va ser des dels dies del comiat de l’antic Hospital del carrer de Fonollar fins l’actualitat, de manera que els textos literaris de referència transcorren pels corrents del romanticisme costumista, el Modernisme, el Noucentisme i les lletres contemporànies des de la literatura local. En aquest article i successius s’hi aplega una antologia abreujada de textos i autors per tal de deixar constància de les visions literàries que ha inspirat.
El comiat de l’antic Hospital va ser glosat en dos articles de caràcter romàntic i elegíac, tal com corresponia al sentiment de dos prohoms que, amb aquell important canvi institucional i l’arquitectònic albiraven la fi de tota una època com era la del Sitges del segle XIX. Amb el títol de La capella de l’Hospital. ¡Adéu per sempre! Bartomeu Carbonell i Batlle publicava una prosa poètica sentimental i nostàlgica Baluart de Sitges (12.06.1910) a manera d’imprecació contra l’oblit a què el lloc pensava que seria sotmès després de la seva desaparició i, amb ell, una part de la vida dels sitgetans. A manera de contrarèplica Josep Soler i Cartró, signant amb un dels seus noms de ploma, Relòs, a El Eco de Sitges (19.06.1910) hi va dedicar un article dins la sèrie de significatiu títol Costums perdudes. L’iniciava amb una frase taxativa: “Ha desaparescut l’antic hospital i església de Sant Joan Baptista”, i lamentava el final de les celebracions litúrgiques on fins llavors havia estat la capella, descrivint-ne el devocionari i els altars. Soler i Cartró, que tenia la història i els costums de Sitges sempre al cap, recordava els orígens, les reformes i ampliacions de l’edifici i les tradicionals deixes testamentàries a la institució, finalitzant l’article amb el canvi de propietat i amb el projecte del nou edifici de l’hospital, acomiadant aquell “vell casal aixecat damunt del rocam que acaricia les ones del Mediterrà”. Carbonell i Batlle, i Soler i Cartó, Prado i Retiro, dos bàndols municipals irreconciliables, traslladaven a l’expressió literària els seus sentiments personals.
La inauguració del nou Hospital, per la Festa Major de 1912, mostra un important conjunt de textos i de cròniques que deixen constància sobre com va ser viscut l’esdeveniment. Expressats en diversos registres i cadascun a la seva personal manera descriuen i enalteixen l’obra i la finalitat de la construcció. Un dels textos més notables es deu al poeta vilafranquí Claudi Mas i Jornet. Mas era advocat i Secretari de l’Ajuntament de Sitges entre 1908 i 1915, set anys de gestió administrativa exemplar; era també escriptor, poeta i assagista. Va viure directament la transformació de l’Hospital i, a més deixar-ne constància en uns acords i expedients administratius modèlics, li va dedicar un article impagable al Baluard de Sitges (24.08.1912) perquè l’Hospital de Sant Joan, deia, no semblava un hospital: “No sembla un hospital precisament perquè ensenya lo que un hospital déu ésser. Blanc de la blancor de Sitges, té la gràcia mediterrània amb què les ones fistonegen aquestes cales i el deix sensual que tota cosa pren davall l’esplendidesa d’aquest cel mirífic”.
