“No es poden recollir els malalts amb més amor”
Santiago Rusiñol
Quan Santiago Rusiñol va adquirir les cases que configuren el Cau Ferrat, Can Falua i Can Sense i el 1894 va inaugurar definitivament la seva casa-taller, l’Hospital ja hi era. El mateix edifici allargat amb façana al carrer de Fonollar i l’altra cara mirant a mar, amb la capella a la planta baixa. A dins els malalts, els convalescents pobres, les monges cuidadores, els metges. L’Hospital era un lloc de dolor i aixopluc, de curació i patiment, de soledat i esperança; tot plegat, l’aiguabarreig de la vida i de la mort. No era un edifici qualsevol, sinó que tenia vida pròpia formada per tantes vides com hostatjava.
L’estiu de 1897 Rusiñol el passà a Sitges en un estat de salut en caiguda lliure a causa de la progressiva morfinització, necessària per apaivagar els dolors que li causava un ronyó necròtic per culpa d’una mala caiguda pel pendent nevat del carrer Norvins de París l’hivern de 1891– però encara creien que era algun mal reumàtic. El doctor Gaietà Benaprès en tenia cura, preocupat per la deriva de l’artista per l’opiaci. El plec de proses entre poètiques, narratives i autobiogràfiques que va escriure aquell estiu i que va publicar al llibre Fulls de la vida (1898), amb dibuixos de Ramon Pichot conté ressons del dolor propi i de l’aliè que pressentia al casal del costat de casa seva. Tot plegat, al capdavall, era ben trist. D’igual manera li semblava trista la fredor dels hospitals moderns que “com més grans són i més nets i més endreçats més tristos són i més fred hi fa”. Sense calidesa i sense ànima, pensava.
Ell mateix va viure una experiència hospitalària dràstica a Boulogne-Sur-Seine, a la clínica del doctor Albert Sollier, on la primavera de 1899 es va sotmetre a un tractament de desmorfinització que va descriure amb tota la cruesa en un article publicat a Pèl & Ploma el setembre de 1901. Era un hospital modern on es vivia el drama de l’addicció en tots els seus formats, sotmès a una estricta disciplina; era l’altra cara de la moneda del vell hospital de Sitges que coneixia tan bé.
Des dels records de l’un i de l’altre i a les envistes de la inauguració del nou Hospital de Sant Joan que, sens dubte, havia anat a visitar, el maig de 1912 va escriure’n una lloança al seu particular “Glosari” de L’Esquella de la Torratxa. El que es va trobar era la seva visió de l’hospital ideal, un edifici nou i càlid, un recer amb ànima, en plena natura, amb arbres i flors, un recinte on hi havia un sortidor al rebedor on l’aigua degotava pausadament acompanyant el silenci.
“A Sitges, en aquest poblet ideal fet de blau i blanc, mar i claror (…) n’hi han hagut de fer un d’hospital i com si l’instint rialler els hagués fet adonar de lo que era la tristor i el contrast que hi hauria de posar-lo a la vora d’un mar que sempre cant alegrement, l’han fet tan poc hospital, li han sabut treure la fredor de les parets i de les sales, que així com hi ha cementiris que un voldria ser-hi enterrat, el foraster diu veient-lo: “si mai tinguessis la dissort d’anar a un d’aquests refugis, Déu et porti a l’hospital de Sitges. El cos anirà fent el seu fet, però l’esperit no patirà i si et mors no seràs un número.
Figureu-vos que cada celda té flors al davant i són flors de Sitges; figureu-vos que els quartos són blancs, però blancs de costa catalana amb flaire de netedat i salabror d’escuma d’ona; figureu-vos que des dels llits se sent el gotejar de l’aigua d’un brollador damunt dels lliris (…) figureu-vos que al lluny se veu la ratlla del mar, com una pinzellada blava, i comprendreu aquest hospital. No es poden recollir els malalts amb més miraments i amb més amor. És treure’ls de les cases pobres, dels racons de les carreteres, de sota els ponts, de les golfes grises i portar-los en un recer. ¡És Sitges que fa un bressol, l’omple de flors i gronxa els malalts! I això han de ser les cases santes.
¡Beneïts sien els pobles on no hi entra la simetria! ¡El cor no n’és, de simètric! ¡I el nou hospital de Sitges és fet amb el cor d’aquell poble”.
Santiago Rusiñol feia un cant al sentiment de bellesa i hospitalitat de l’edifici; d’alguna manera s’acomiadava del vell veí, amb qui havia conviscut a tocar durant més de quinze anys, i donava la benvinguda a un indret clar, lluminós i càlid, ple de flors, un sortidor amb lliris, envoltat de natura i amb la vista llunyana de la ratlla blava de la mar. És un dels textos més bonics que s’han escrit de literatura hospitalària.
