Ara que l’estiu va passant i fresqueja matins i tardes, la mar és tota mirallets perquè ha canviat l’orientació de la llum, les tardes d’estiu i de lleure ja han passat a la motxilla del passat recent i Santa Tecla obre el gran portal de la tardor. Els anys seixanta i primers setanta, quan Sitges no era un poble tancat a la circulació i invadit per les terrasses que dificulten el pas de la gernació que omple els carrers, era habitual veure algun tricicle carregat amb portadores de raïm que es dirigia cap als cellers que encara hi havia. Ara tot això ja forma part de la història recent que, almenys, anem recuperant com a memòria col·lectiva gràcies al treball de Centre d’Interpretació de la Malvasia.
A finals dels cinquanta i primers seixanta l’Hospital era “lluny” i anar-hi per passar la tarda al seu pinar era un dels itineraris que la meva germana Adela i jo seguíem tarda sí tarda gairebé també. No hi havia parcs infantils i l’escalada de la muralla pel cantó de La Vall era una distracció de proximitat. Així que, acompanyades de la Tana, que era la senyora que tenia cura de nosaltres i de força coses més de casa, enfilàvem el torrent Llopart cap amunt fins al pas a nivell del tren. Travessar les barreres era la primera aventura, mirant a banda i banda quan eren amunt i passant tant de pressa com podíem per si de cas.
Entràvem a l’Hospital per la mateixa porta d’ara, la que fa cantonada amb el carrer Vidal i Barraquer. Per aquell sector ja hi havia cases perquè el Poble Sec anava creixent i obrint carrers nous, comerços, algunes pensions, bars i restaurants que contribuïen al creixement turístic de Sitges. El jardí de l’Hospital era esponerós. El monument al doctor Benaprès, estava envoltat de xiprers retallats construint una mena de glorieta, amb un banc per seure. Al davant l’edifici magestuós de l’Hospital, que era com una casa amb els braços oberts; a l’esquerra el Pavelló Roger Deering construït els anys vint i aquí i allà residents que deambulaven, o simplement prenien la fresca quiets i silenciosos i que feien un cert respecte. Les monges anaven i venien cadascuna amb la seva feina. Nosaltres preferíem seguir Sor Dioníssia, que s’ocupava dels garrins i les gallines als corrals i a través de la tàpia miràvem com es cruspien el pinso.
No hi havia tarda que no anéssim a veure la Platera, la burra que vivia a l’Hospital des de que Miquel Utrillo Vidal la hi donà després d’haver fet un sonat trajecte des de Múrcia, em sembla, fins a Sitges. La Platera, nom femení derivat del Platero de Juan Ramón Jiménez –però això ho vaig saber molt més tard, quan feia el batxillerat…– ja ens esperava perquè sabia que la pastanaga i el terròs de sucre no li faltarien. En veure’ns arribar ja treia el morro, i l’enfocava decididament vers la mà, que solia ser la de la Tana perquè a nosaltres aquell morro amb aquelles dents ens feia una certa basarda, i en un tres i no res es cruspia la pastanaga tram rere tram i actes seguit, el terròs de sucre que la Tana tenia a l’altra mà.
Acomplert el ritual nutritiu de la Platera anàvem a la bassa a veure els peixets vermells. La bassa era a l’hort, llavors era un hort de subsistència de l’Hospital, com ho era el bestiar que cuidava sor Dioníssia, i la bassa dels peixets vermells era per regar. De peixets no sempre n’hi havia, però quan els véiem nedar tan àgilment al fons no podíem evitar posar els mans a l’aigua per xipollejar… cuidant de no embrutar-nos d’aigua i fang el vestit net que cada tarda la mare ens tenia a punt.
I d’allà, cap al pinar. No hi havia res més que pins, per bé que jo esperava que algun dia hi hagués un tros de columpio. Traficàvem entre branques i pinassa, corríem i pujàvem fins a dalt de tot on hi havia una barra de fusta que feia com de barrera simbòlica. Dic simbòlica perquè sovint ens trobàvem que la canalla del barri també hi venia a jugar, a l’Hospital.
Ja poden veure que aquest és un itinerari sentimental perquè aquell paisatge tal com era han canviat coses, però resten les més importants, com són els records d’infantesa i la gran institució de l’Hospital de Sant Joan que des de sempre ha acollit els més necessitats, els malalts, les persones que necessiten cures de repòs i recuperació temporals i que ja fa set-cents anys que ens acompanya.
