Només per veure La dona de les taronges, un oli extraordinari que Joaquim Sunyer va pintar a Sitges el 1909, val la pena de desplaçar-se d’on sigui per veure l’exposició inaugurada el passat 4 de juliol i instal·lada a la Sala Vaixells del Palau de Maricel que porta com a títol La figura enmarcada. Obres de la col·lecció Casacuberta Marsans. Hi ha diversos aspectes a comentar sobre aquesta mostra que té totes les possibilitats d’esdevenir un nou rècord de visitants, tant pel seu contingut com per la seva instal·lació a peu pla i accessible des de la gran portalada de Maricel al Baluard Miquel Utrillo. En primer lloc, l’excel·lent disposició de la família Casacuberta-Marsans en accedir al préstec de tan importants i significatives obres per a aquest exposició temporal a Sitges que inaugura el nou espai expositiu de la Sala Vaixells al Palau de Maricel.
En segon lloc, l’encert de l’exposició i el seu plantejament. La indiscutible qualitat de les obres i la coherència del seu discurs en el que s’hi interrelacionen estils artístics, artistes de primera línia i, aspecte força inèdit, el valor artístic dels marcs, constitueixen per sí mateixos els seus valors principals i objectius. Ha estat ideada i comissariada per Ignasi Domènech, historiador de l’art i cap de Col·leccions dels Museus de Sitges dins del programa que els museus volen dedicar a exposar les millors obres conservades a les col·leccions privades catalanes. Aquest és un plantejament en sintonia amb l’origen del Cau Ferrat, que en l’actualitat constitueix la primera col·lecció d’origen privat que es conserva com la col·lecció permanent del museu públic nascut el 1933. També està en sintonia amb les jornades sobre el Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que des del 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB, dirigides per Domènech i B. Bassegoda i que actualment gaudeixen del doble prestigi d’haver estat pioneres en l’especialitat contribuint a la recerca i creació i transmissió de coneixements, i de comptar amb una dotzena de volums que apleguen la totalitat de les ponències presentades.
La preparació de l’exposició ha durat dos anys i ha valgut la pena esperar per tal de poder tenir a l’abast Jaume Serra, Lluís Borrassà, Joan Reixach, Alonso Cano, A. Vaccaro, Zuloaga, Nonell, Anglada Camarasa, Gimeno, Gargallo, Togores i Sunyer, entre altres. L’estat de les obres i la seva presentació és impecable. La inclusió dels marcs artístics interpretats en funció de la pintura i posant el valor el treball artístic, estètic i artesanal que comporten és tot un encert que contribueix a considerar l’emmarcat com un tot de l’obra que es presenta. En aquest sentit, la col·laboració d’Horacio Pérez-Hita ha estat un altre dels valors afegits. L’edició del catàleg, un altre encert de contingut, conté un estudi de Pérez-Hita sobre La figura enmarcada. El marc i la figura; de Nàdia Hernández Henche sobre Taules medievals, el relat de la maçoneria i un article especialment innovador d’Ignasi Domènech sobre Marcs antics i moderns a la col·lecció Santiago Rusiñol.
Més enllà de l’encert, la importància i l’atractiu de l’exposició hi ha qüestions sobre les que reflexionava el matí de la inauguració. Malgrat la bona feina i tots els esforços del Consorci del Patrimoni de Sitges l’acte inaugural no va correspondre al que calia esperar. La total absència institucional dels òrgans de govern del Consorci –l’Alcaldessa, que va complir amb el just rol protocol·lari– és inexplicable, i no s’hi valen explicacions d’agendes si no es tenen clares les prioritats. La qüestió preocupa pels problemes de governança existents als Museus de Sitges, carents de la transparència i de la implicació que requereixen. Un aspecte que no puc deixar d’esmentar és que després d’haver-se deixat escapar els ajuts del FEDER i els del fons del New Generation no hi ha data ni projecte per la restauració integral del Palau de Maricel, que ja porta massa oportunitats perdudes per desinterès que també afecta Can Falç i el Museu Romàntic.
Retorno a La dona de les taronges, que és el cartell i esquer de l’exposició i una de les obres més remarcables i primigènies del Noucentisme. És una oportunitat única poder-lo contemplar a Sitges, on no anem precisament sobrats d’obres de Sunyer a les col·leccions d’art públiques. Com que, a més, té una implicació poètica, hi retornaré. Mentrestant, disfrutin d’aquest bellíssim conjunt de retrats.
