De NY a Milà, o la seva presència entre el Noucentisme i Novecento, el tema central del III Simposi Internacional sobre Noucentisme que s’ha celebrat a la New York University aquesta passada setmana. La continuïtat del simposi internacional sobre el Noucentisme que vam iniciar des dels Museus de Sitges la tardor de 2014, molt poc abans de la reobertura del Cau Ferrat i del Museu de Maricel, es va consolidar dos anys més tard amb la celebració del II Simposi a Girona gràcies a la Fundació Rafael Masó i a la Universitat de Girona. El grup inicial que ens vam confabular a promoure i avançar en l’estudi i difusió del Noucentisme i a situar-lo en el context internacional ha continuat fins aquest 2023 en què la convocatòria del III Simposi a NY ha estat possible gràcies a la Fundació Rafael Masó i al Departament d’Italià de la NYU. El suport d’institucions com l’Institut Ramon Llull, el Center for European and Mediterranean Studies i l’Istituto Italiano di Cultura NY, entre altres, ha estat indispensable per portar a bon terme el que fa un any semblava una utopia. I, liquidada la pandèmia i els seus inconvenients, procurarem recuperar el ritme de convocatòries biennals.
Juntament amb la posada en context del Noucentisme en relació amb les arts i les idees estètiques, una de les primeres conseqüències del Simposi ha estat la d’assolir la internacionalització definitiva del Noucentisme en relació amb el moviment italià del Novecento. En aquest sentit, les aportacions de la part italiana encapçalada per la Dr. Elena Pontiggia, la Dr. Laura Cecchini o la doctorand Virginia Magnaghi, entre altres, han estat determinants. L’ombra allargada i estesa d’Eugeni d’Ors i de Marguerita Sarfatti, teòrics de l’art d’entreguerres i concretament de la Sarfatti impulsora del ‘Primo Novecento’ identificant-ne les principals característiques partint de Cézanne i advocant per una poètica plàstica que es defineix per un estil d’harmonia expressiva, concreció, simplicitat, claredat formal, disciplina, ordre i severitat en tant que components del nou classicisme, contribuí a definir i situar els nostres artistes noucentistes. “Dal moderno a l’eterno”, preconitzava Sarfatti.
Xavier Castanyer presentà el pintor, escriptor i ceramista Josep Aragay; Mireia Freixa i Maria Mercè Compte, els jardins particulars mediterranis com el de la Masia Freixa de Terrassa i el de la casa de Pau Casals a Sant Salvador. Jo em vaig emportar a NY el Joaquim Sunyer del període d’entreguerres, entre 1918 quan pinta Elvira i el gat i el 1937-1938, quan Sebastià Gasch descriu la seva serenitat mediterrània en contraposició a la precisió clínica de Dalí, i Joan Merli no dubta de considerar-lo com l’esperit més jove de la nostra pintura contemporània – un home que depassava la seixantena.
Després de temps d’estudi he pogut alinear, finalment, Sunyer amb Achille Funi, Felice Casorati o Ubaldo Oppi, entre altres ‘novecentisti’ italians de primer rengle. Coincideix amb ells, de Catalunya estant, en la centralitat de la figura humana expressada en retrats de dones, homes, criatures, maternitats, nus femenins d’alta sensualitat, escenes familiars, descripcions d’oficis –la magnífica Família de pescadors sitgetans de cal Dimoni Vermell (1931)!– i natures mortes. La visió plàstica del Sunyer en el marc del Novecento va arribar a impressionar l’audiència. Però, a més, el que em va sorprendre fins el punt de celebrar la coincidència de punts de vista van ser les aportació de Javier Pérez Segura, de la Complutense de Madrid, sobre la Mediterrània a Madrid a través del Noucentisme i la figuració italiana moderna, amb Sunyer encapçalant la visió artística i, especialment, la de Virginia Magnaghi, de l’Escola Normal Superior de Pisa, amb Sunyer obrint una visió del Noucentisme i el Novecento que demostrava que el paisatge no en va ser del tot marginal.
No entro en més detalls perquè el propòsit d’aquest Marge Llarg ha estat deixar constància de la internacionalització del Noucentisme en termes generals gràcies a la celebració del III Simposi, i del pintor Joaquim Sunyer (Sitges, 1874-1956) en particular perquè, finalment, he contribuït a situar-lo amb els seus homòlegs de Milà passant per NY. Afortunadament hi ha més recorregut però de moment m’acontento en la redacció definitiva d’aquesta etapa d’un dels grans artistes catalans del segle vint per a les actes que esperem veure publicades aviat.
