Les lectures que trio per recomanar a l’estiu no sempre coincideixen amb el calendari, però de vegades, sí. Aquesta ja fa uns mesos que me la guardo per a tal dia com avui, perquè és estiu i perquè s’escau amb la Festa de la Marededéu del Vinyet, una festa que no és oficial però a tots els efectes és com si ho fos perquè té un calendari de celebracions propi, amb celebracions religioses, aplec popular i castell de foc; la gent sap que és festa i la celebra fent cap al Santuari a tothora del dia. A més, enguany des de la societat civil i per via de les Vinyets es recupera la celebració que l’alcalde Miquel Forns va instaurar amb la complicitat de les Vinyets i vuit anys més tard l’alcaldessa Carbonell va suprimir sense gaire explicacions i més aviat amb excuses de mal pagador. Però com que la il·lusió i la voluntat de la comunitat de Vinyets no es matèria negociable sinó decisió en ferm, aquest any tal dia com avui –data de L’Eco de Sitges– ho tornarem a celebrar amb la col·laboració de l’administració del Santuari, i dilluns, la festa grossa. “Em dic Vinyet, un nom de Sitges” és més que un eslògan, perquè des de sempre ha estat una denominació d’origen, i ja se sap que qui perd els orígens perd identitat, que ens va ensenyar Raimon.
Quan el poeta David Jou va complir la setantena, que avui dia no és cap edat i com diu un amic comú són els anys de la joventut consolidada –el seu germà segon va tenir la idea de publicar un llibre que aplegués el conjunt de poemes que havia dedicat al Vinyet. Com que el poeta i científic és persona diligent al cap d’un parell de mesos ja tenia els poemes aplegats i, a més, hi va afegir tres suites dedicades al devocionari marià sobre l’Avemaria, la Salve Regina i el Magníficat.
El medi familiar, el paisatge, l’imaginari sitgetà i tot allò que pot tenir de terrenal un poemari de referent local i entenedor des de qualsevol geografia del món comparteixen dicció poètica amb una espiritualitat d’ampli abast que transcorre entre la vida popular i els referents teològics i filosòfics compartits amb una vasta comunitat de devots, cristians de qualsevol obediència i credo, i humanistes de tota mena. Des d’un punt de vista literari, i el mateix poeta ho explica al pròleg, és un poemari que encaixa amb els llibres anteriors inspirats en Sitges –aquest és el cinquè–, i també amb la seva dedicació a una Església “marcada per la renovació del Concili Vaticà II i per la pèrdua posterior d’influència social deguda a canvis tecnològics, sociològics, polítics i culturals”. Respon, doncs, a les motivacions literàries i humanístiques del poeta que comparteix amb l’ampli públic que la seva obra ha assolit i amb la comunitat literària i sociocultural del país.
Entre altres característiques em sembla important remarcar que la geopoètica del Vinyet, ben important en el nostre sistema literari local i que s’ha confegit a base d’un nombrós i important corpus que transcorre entre finals del segle XVI, amb els Goigs del Vinyet, fins els nostres dies, i que aplega un bon nombre de poetes i escriptors encapçalats per l’anònim autor dels Goigs i, des del segle XX ençà, els poetes Trinitat Catasús, Rita Benaprès i Salvador Soler i Forment, compta des d’ara amb un recull poètic situat en ple segle XXI i que, al capdavall, constitueix l’aiguabarreig d’evocacions, records i sentiments del poeta entremig de totes les crisis del nostre temps.
Tornant a la celebració ho faig amb la darrera estrofa del poema dedicat A les Vinyets, on David Jou s’erigeix en veu poètica decantada vers pregària de celebració de la vida i l’esperança:
“De vegades encenc una llàntia per vosaltres,
per totes les Vinyets del present, del futur i del passat,
i la deixo encesa al porxo dels poetes i les flames,
als peus de la marededeu, com una pregària
per la vostra sort i salut, benestar i felicitat,
perquè Déu aculli les Vinyets que ens han deixat
i perquè per molts anys moltes Vinyets esperançades
aportin a Sitges il·lusió, claror i vitalitat.”
