Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix tot allò que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! / en Roma misma a Roma no hallas”… No he viatjat a Roma, però el poemari d’Anton Ferret Baig Turisme interior ha estat un excel·lent incentiu per un viatge poètic.
Sota l’aparença de divuit postals on l’anvers mostra una imatge i al revers la tuneja, desmenteix, evoca o intensifica, el poeta traça un retrat de Roma en el moment en que el jo poètic constata que ja està de tornada de tot basant-se en un dels Principis de Peter com al punt de partida i el transforma en motivació: l’abeurament de la llet de lloba, la mare de la Ciutat, a la recerca la seva pròpia refundació. Una refundació que té com a principi la salvació de la bellesa, però ¿la de les ruïnes o d’alguna cosa més, com podria ser la de la seva pròpia percepció? És la salvació del jo poètic el que el llibre persegueix, i aconsegueix, després d’un exercici de relativització de la història i dels llocs més significatius, llocs de memòria en certa manera.
Per aquest motiu el poeta ens trasllada del Colosseu als afusellaments de 1944 a les Fosses Ardeatines, d’una Plaça de Sant Pere buida al saqueig de la ciutat per les tropes de l’emperador Carles V. O del Campidoglio a la Via Appia evocant l’antic (!) bar del Quo Vadis de sant Pere de Ribes a la pel·lícula homònima (1951) en la que Peter Ustinov guanyava un Òscar per la seva interpretació de l’emperador Neró… Hi ha referents cinematogràfics al poemari, com aquest mateix o, segons el pròleg de Teresa Tort, a La gran bellezza, de Sorrentino… Una bellesa que, cercant-la, el fa passejar per “tots els ravals del dubte”, remarcats per Joan Duran a l’epíleg de l’obra.
Les postals fixades en un parell de viatges ràpids –un altre signe dels temps, perquè allò del “grand tour” van ser viatges que al segle vint-i-ú són impensables– determinen l’itinerari urbà del poeta no pas per l’evocació dels seus moments més brillants, sinó per haver estat sotmesos a la destrucció, a la depredació i a la banalització. Com a exemples, respectivament, l’evocació de l’aiguabarreig de les desfetes humanes i escultòriques després de la batalla del Castell de Sant’Angelo; la deconstrucció del Colosseu en ple segle Vè quan “s’arrencaven els marbres, llavors, per fer-ne esglésies”; de la visió del Campo dei Fiori a través d’un imant per enganxar a la nevera. Un itinerari urbà construït també pels contrastos, com la calç que destrueix i que, no obstant això, va ser material determinant per a la construcció del Panteó que avui dia continua essent meravella de meravelles.
Ens enganyaríem si creiéssim que Turisme interior és únicament un pòsit d’evocació en format poètic i en pluralitat de versificacions. Més enllà d’aquesta aparença, que correspondria a una primera lectura, existeix la voluntat del poeta de mostrar com una construcció lírica va més enllà de sí mateixa i com contribueix a enfortir i, fins i tot, a perfilar la identitat i la configuració de jo poètic. En plena maduresa i en plena consolidació de l’obra poètica compta també la versemblança de la identitat lírica. Ferret, que és un tot terreny poètic, ha capgirat l’antic sentit del poema de Quevedo per mostrar una Roma que, tot i desapareguda, resta en els seus fonaments, en la llet regeneradora de la lloba on l’autor abeurarà fins l’assoliment d’un poemari que no té res de nostàlgic sinó de determinant sobre com mirar una ciutat i assumir-la ulls endins. I, com quan Vicent Andrés Estellés escriu que “ara ja és hora de tornar a casa”, i com quan Joan Vinyoli determina que “tot és en ordre a l’hora del crepuscle”, tots dos persistint en la continuïtat de la seva obra, així també ho fa Anton Ferret i, a més, n’ensenya el motiu:
“Torno de Roma a la Roma dels fills,
perquè és l’hora de Peter, aquella hora
en que s’escau que em clavin el revés.
I, tanmateix, sabeu, ja no m’espanta,
perquè sóc vell, però m’ha alletat la lloba.”
