“Cada nacionalitat s’ha de realitzar comptant només amb ella mateixa i és inútil que confiï en un estat estranger per assolir la seva emancipació, però el context internacional juga un paper favorable o desfavorable en cada cas i en cada moment. Tenir el suport exterior resulta crucial per a qualsevol nació, i encara més per a una nacionalitat sense estat.” Aquestes paraules de l’historiador Albert Balcells que encapçalen la introducció del llibre La projecció exterior de Catalunya al món d’entreguerres (Editorial Base, 2022) podrien correspondre a la més estricta actualitat en tant que resum de l’experiència viscuda al llarg del procés, la hipocresia dels Estats, la mirada esbiaixada de la Unió Europea, la pressió exercida per l’Estat espanyol en diversos països que havien manifestat el seu suport a la independència de Catalunya, les simpaties manifestades en per la ciutadania de diversos països en contrast amb la tebior –en el millor dels casos–, la indiferència o la bel·ligerància dels diversos estats que van reduir la situació a Catalunya a un mer ‘conflicte intern’, que és expressió de la millor excusa per negar opinió i intervenció que pugui comportar un desequilibri a la més que precària estabilitat europea o mundial. Doncs no és així, perquè les paraules de Balcells es refereixen als intents de projecció exterior de Catalunya en un període marcat pel final de la Gran Guerra (1914-1918), quan s’obrien esperances amb motiu de la declaració del president nordamericà W. Wilson sobre els catorze punts necessaris per assolir la pau, fins els darrers esforços per aconseguir l’armistici de la Guerra Civil. Són una vintena d’anys de diplomàcia i temptatives per assolir un coixí de suport, influència sobre l’opinió pública o de sectors significatius, des del militar a l’intel·lectual, passant per les cancelleries, ministeris i organitzacions, per aconseguir resultats tangibles i esperances poc o molt fonamentades. I res. La primer gran decepció va ser el cas omís que les forces internacionals guanyadores de la Gran Guerra van fer del cas de Catalunya malgrat el suport propagandístic de diverses instàncies del país i dels recursos humans aportats pel cos dels Voluntaris Catalans que van lluitar i molts d’ells morir a les trinxeres i camps de batalla.
La projecció exterior de Catalunya al món d’entreguerres sintetitza i documenta les activitats que es van portar a terme, des de la Conferència Intergovernamental de la Societat de Nacions a Barcelona –la predecessora de l’ONU– el 1921 fins les accions del Comissariat de Propaganda en plena guerra civil. Hi desfilen episodis com el de la independència d’Irlanda, l’acció dels catalans d’Amèrica en relació amb Expansió Catalana i amb la mateixa Mancomunitat, el posicionament del catalanisme respecte les minories nacionals, el suport català a l’occitanisme amb la creació de l’Oficina de Relacions Meridionals, la creació del PSUC en plena guerra civil i la seva adscripció independent del PCE a la Internacional Comunista, els darrers intents d’aturar la guerra per mitjà d’iniciatives com l’Exposició d’Art Català Antic a París, el Comitè per la Pau Civil i Religiosa, i les complicades relacions exteriors de la Generalitat mediatitzades, o intervingudes, pel govern republicà espanyol presidit per Juan Negrín.
La presència de destacats personatges com el mariscal rossellonès Josep Joffre, els activistes internacionals Joan Estelrich i Josep M. Batista i Roca, el director de l’Oficina de Relacions Meridionals Josep Carbonell i Gener, Andreu Nin, o el cònsol soviètic heroi de l’assalt del Palau d’Hivern el 1917 i afusellat el 1939 per Stalin Vladímir Antònov-Ovséienko, juntament amb molts d’altres, obté un especial relleu. Els personatges citats ho han estat expressament pel seu vincle amb Sitges, alguns de per vida i altres de manera ocasional. Aquesta és una obra d’estricta actualitat per als que creiem que sense història no es pot governar i perquè des de sempre Catalunya ha estat sobre el tauler d’escacs de la història a l’espera de la conjunció de jugades que li vagin a favor. En termes de política internacional tots els esforços són necessaris, i ara més que mai.
