Tampoc no he viatjat ençà i enllà de la Mediterrània però sí que m’he topat amb una exposició en la que, una vegada més l’ús, del plural remet a les infinites possibilitats de lectures i interpretacions sobre una realitat mil·lenària al voltant de mites i contemporaneïtats. Em refereixo a la Mediterrània, bressol de la humanitat i dels seus mites i mar comuna a dues ribes d’intercanvis i diferències. El llegat artístic i artesanal preval en aquesta exposició, mentre que algunes de les reflexions que suscita són representatives de les sensibilitats actuals a l’hora de considerar el valor humanístic de les arts en el complex pensament cultural contemporani.
La Tate Gallery el 1990 amb l’exposició On clàssic ground ja va posar a la taula dels diàlegs i debats la persistència dels models i cànons estètics del classicisme en l’art modern i contemporani i el nou classicisme del segle vint ha estat i segueix mostrant una interessant producció creativa, artística i literària, susceptible d’anàlisis diverses.
No és ben bé el cas de Mediterranees. Inventions i représentations que actualment es presenta al MUCEM de Marsella, aquest museu de les civilitzacions d’Europa i de la Mediterrània que es caracteritza per un tractament i exhibició de les col·leccions pròpies a partir de temàtiques conceptuals que propicien diàlegs, paraula tòpica però en aquest cas, explícita, interdisciplinars i atemporals. El que caracteritza aquesta exposició, que el catàleg reflecteix ben fidelment, és, una vegada més, el modus operandi del MUCEM, en la tria tant dels temes que condueixen el discurs expositiu com les obres que el fan palès.
Les representacions que es proposen al visitant, i al lector, ofereixen el doble vessant de ser, d’una banda, temes tòpics com l’atracció de les ruïnes o la configuració del cànon estètic a partir de l’escultura clàssica, dos temes de fort arrelament en les arts visuals. Al constat d’aquests es mostren temes més osmòtics, com les matèries tèxtils, el col·leccionisme etnogràfic, les contradiccions entre el paisatge idíl·lic i l’explotació del paisatge –la ja inevitable lectura post-colonial–, els arquetips i les identitats, les habilitats creatives i els oficis. Tot plegat constitueix un interessant aiguabarreig on l’espectador/ lector ha d’extreure’n l’entrellat a partir de la intencionalitat bàsica, com és la reflexió –i el gaudi, i el coneixement– personal a partir de l’aprofundiment en la mostra.
La intenció d’aquest Marge Llarg és la d’aprofundir en els plantejaments del MUCEM pel que fa a la gestió de les seves col·leccions constituïdes a partir dels fons etnogràfics del Musée de l’Homme i de les del museu nacional d’Arts i Tradicions Populars, concentrada en aquest cas en la voluntat de mostrar algunes de les cares del gran prisma de la Mediterrània. Les possibilitats que la temàtica ofereix són infinites i cridades a l’èxit per poc que s’hagi treballat prèviament en la creació de coneixement dels diferents objectes de les col·leccions. En aquest cas, el decalatge entre el tractament de l’arquitectura a partir de l’atracció de les ruïnes monumentals, o de la configuració del cànon a partir de l’escultura és notable, però el compensa el muntatge sobre el que descansa el discurs expositiu és prou sòlid i, sobretot, de gran capacitat escenogràfica, que és l’avantatge de poder treballar en espais grans.
Un altre plantejament explícit és el de la desacralització de les obres d’art considerades convencionals que comparteixen protagonisme i espai conceptual amb objectes de tradicions i cultura populars –els de la vida quotidiana de qualsevol civilització– i amb reproduccions. La contemplació, per exemple, de la còpia de la Venus d’Arles en reproducció realitzada el 1899 pel taller de motllos del Louvre posa en valor el treball artístic de les reproduccions com obres d’art. O la visió de l’imponent quadre de Dominique Papety, Le duc de Montpensier et sa suite visitant les ruines d’Athènes (1845) en relació amb la indumentària de la població grega quadra perfectament amb el sentit del discurs. Hi hauria molts més exemples que la lectura del catàleg complementa i destria des de l’aportació assagista i museogràfica de les visions mediterrànies.
Les invencions, representacions i lectures de la Mediterrània són inacabables, però l’esforç de concreció i difusió portada a terme pel MUCEM és una de les propostes més interessants per continuar apropant les arts i la creativitat del nostre escenari i paisatge marítim a la població del segle XXI.
