No sé si l’abril d’enguany serà tan rialler com diu la lletra d’una de les americanes que cantaven les Caramelles Sitgetanes, però el documental estrenat sobre la seva història i actualitat el passat dissabte al Casino Prado ha fet somriure i ha emocionat els que l’han visualitzar. Els hi recomano; és al Youtube. La colla no ha esmerçats esforços, recursos i, sobretot, il·lusió per deixar testimoni de l’entusiasme amb què van emprendre aquesta aventura que arrenca dels bons propòsits del seu 75è aniversari (2016) concretats en el web (2021) i en el documental acabat d’estrenar. Des de la idea fins a l’estrena han transcorregut tres anys d’esforços de tota mena. Finalment és una realitat gràcies al finançament, en part de la Diputació de Barcelona i en part de recursos propis de la colla, i a la col·laboració del Grup d’Estudis Sitgetans, dels Museus de Sitges i de tothom que hi ha ajudat.
El coneixement sobre la tradició de les Caramelles a Sitges el devem a l’historiador Albert Soler i Marcé, que el 2005 en publicava un quadern del Grup d’Estudis Sitgetans i n’ha continuat la recerca. Les del Retiro i del Prado van ser constituïdes els anys de la fundació de les respectives societats avui centenàries, el 1870 i el 1876. Les Sitgetanes es van fundar el 1941 en plena postguerra perquè la gent no havia oblidat la tradició. Retiro i Prado les van recuperar el 1942 i 1943. El 1944 les Sitgetanes van adoptar el nom de l’Schola Cantorum de la coral de l’església parroquial, d’on procedien els cantaires, fins que el 1976 van denominar-se Caramelles del Patronat i el 1999 van recuperar el seu nom inicial. Fins l’actualitat les han dirigit el mestre Manuel Torrents (1942-1943); Jordi Pañella (1948-1998), que va introduir la sardana com a gènere musical de caramelles, i Joan Pinós, a qui el mestre Pañella va passar el testimoni content i satisfet d’haver fer una bona tria.
El més destacable del documental Caramelles Sitgetanes és el testimoni dels seus protagonistes: cantaires, mestre, músics i amics. És la mostra més evident de la vivència i actualització d’una tradició que cada poble ha fet seva, però que a Sitges s’ha sabut mantenir –és mèrit de totes tres colles– amb les característiques que els són pròpies. Com diu Xavier Mir, “ens cantem a nosaltres”, a la colla, a la comunitat, als sitgetans perquè la tradició i el futur es construeixen des de dintre. La transformació musical amb instruments de fusta i metall, la participació de les dones, la indumentària de la cistella, i la passió amb què hi parlen l’actual president de la Colla, en Jesús Coines; el mestre, Joan Pinós; cantaires de llarga tradició com Joan Comas o Juli Delcós; músics com Blai Fontanals Jr.; la convicció i l’entusiasme de Maria Morillas o Ona i Ada Almirall, entre altres, és el que atorga vida, visibilitat i futur a les Caramelles Sitgetanes. Corrobora una vegada més, i no em cansaré de repetir-ho, que la cultura popular la fa la gent que, alhora, construeix comunitat. Les Sitgetanes (i el Prado i el Retiro) en són un exemple d’èxit, i que per molts anys.
Una característica de les Caramelles Sitgetanes deguda al mestre Pañella és el de cantar lletres de poetes que depassen l’àmbit local musicades per ell mateix. Ho va practicar des de ben aviat amb Josep Carner, Josep M. de Sagarra i Joan Salvat-Papasseit. Enguany, amb motiu del centenari de la mort d’aquest poeta que va viure a Sitges durant uns mesos de 1918 on va gaudir de la impressió causada pel paisatge sitgetà, les Sitgetanes n’interpretaran un dels poemes més emblemàtics, Dóna’m la mà. El mestre Pañella hi va posar música a ritme d’americana i es va estrenar el 1956 i reinterpretar el 1975. Amb aquest motiu les Sitgetanes se sumen a la commemoració de Sitges estant i el seu programa de mà incorpora el logotip creat amb aquesta finalitat. L’ha dissenyat Edu Sentís a partir d’un retrat que Joaquim Sunyer va fer del poeta i dels esgrafiats de la façana del número 8 del carrer de Sant Pau, des d’on Salvat veia les palmeres que per sempre més li van recordar Sitges.
