“Em decideixo a la fi a llançar un llibre. Els meus amics m’han vençut (…) Sospito que no he nascut ni per fer llibres, ni novel·les, ni històries, perquè pel que serveixo, realment, és per viure sense treballar, per llegir coses agradables, per xerrar i anar de passeig, amb el bastó i el cigarret als llavis.”
Josep Pla, 1925
No volia que em passés l’any sense celebrar el primer llibre que Josep Pla va publicar. Era el 1925, i el va titular Coses vistes, com si hagués volgut donar carta de credibilitat al que explicava i defugir qualsevol element que pogués insinuar que el que reportava era fruit de la imaginació. Res més lluny de la voluntat del jove periodista, grafoman, observador sagaç i murri per naturalesa.
Les fotografies del jove Pla no enganyen. Són ben diferents de les del vell de la boina d’esguard tan escèptic com fatigat. El jove Pla viatger, encuriosit, rodamon vocacional va compilar un recull de textos que constitueixen el nucli central de l’obra literària que va desenvolupar, ampliar i refer al llarg de la vida. Allunyat del Noucentisme Pla va formar el seu estil vora Alexandre Plana, el seu mestre, optant per una escritura clara, entenedora i versemblant. I així, de per vida: els quaranta-set volums de la seva obra completa en donen fe. La reedició constant de la seva obra, també.
Coses vistes 1920-1925 corresponen als cinc anys en què va viure i veure, aprendre i discutir, observar i forjar-se una opinió per saber transmetre-la des del periodisme exercit des del diari La Publicitat com a redactor des de Barcelona i com a corresponsal a l’estranger. Els viatges per França, Portugal, Itàlia i Alemanya i les corresponsalies de París i de Berlin van deixar el seu pòsit en l’home, el periodista i el memorialista en què es va convertir i en l’escriptor atent a l’evolució de la literatura catalana.
El llibre es va publicar a Barcelona, a l’Editorial Diana, creada per Ignasi Armengou com a editorial moderna i independent, i que va esdevenir la dels llibres de Pla al llarg dels anys vint. L’èxit del llibre va ser fulminant perquè la primera edició es va exhaurir al cap d’una setmana i se’n van fer un parell més. El periodista brillant i sagaç es revelava, a més, com a un escriptor amb estil propi, renovador, d’èxit públic i no exempt de polèmica. Sense anar més lluny, feia poc de la que havia mantingut el 1924, quan va publicar al primer número de la Revista de Catalunya un article sobre el polític conservador i nacionalista francès Charles Maurras, que li va valer una encesa polèmica amb un altre jove periodista i polemista, J. V. Foix.
Els capítols en que Pla va articular el seu primer llibre són premonitoris de temes que va anar desenvolupant anys a venir Homes i paisatges, Intermezzo –sobre la cuina catalana–, Capítols de novel·la i Retrats, una avançada del que serien més endavant els Retrats de passaport i la irrepetible sèrie dels Homenots, única en la seva espècie; hi van desfilar Josep Carner, Eugeni Xammar, Carles Riba, Pompeu Fabra, Manolo Hugué… i Charles Maurras, entre altres.
Ara, el que no té pèrdua és el pròleg amb què es va presentar i que va titular Quatre paraules, l’inici del qual correspon a la cita que encapçala aquest article a manera de carta de presentació. Datat a París el març de 1925 Pla confessa haver seguit l’exemple de Stendhal –escriptor al que admirava sense límits– posant l’interès del llibre en els detalls. En realitat, però, aquest llibre que ho va començar tot, com s’ha recordat aquests dies, va marcar estil i gènere en la modernització de la prosa catalana.
Pla va confessar al pròleg la clau del seu estil de fons i forma: “He procurat fer-me entendre i he cregut necessari respectar la veritat i el natural”, i tota la vida va respectar aquest credo. Gràcies, mestre!
