El dia 21 de gener de 1934 un notable seguici mortuori passava pel Racó de la Calma. L’integraven familiars, autoritats i artistes que acompanyaven les despulles d’un dels personatges que ha estat més important en la construcció de Sitges com a vila cultural des de 1895, quan hi va arribar. Miquel Utrillo i Morlius, llavors ja vidu de Dolors Vidal, deixava un fill adoptiu, Josep Mas i Vidal, i dos fills del seu matrimoni amb Lola, Miquel i Joan. El passat dissabte dia 20 es van complir els noranta anys de la mort d’Utrillo i ho van recordar els Museus de Sitges des de les xarxes socials. Jo ho faig avui, perquè tot té capvuitada i perquè no em cansaré de reivindicar la importància de la personalitat d’Utrillo en la història cultural de Catalunya i, en concret, de Sitges.
Utrillo va arribar a Sitges la primavera de 1895 acompanyant Santiago Rusiñol des de París. Havia passat un any llarg als Estats Units, on havia viatjat per buscar sort i fortuna a l’Exposició Universal de Chicago (1893) amb les ombres xineses que havia après a París als cabarets del Chat Noir i de l’Auberge du Clou, i que va prodigar als 4Gats de Barcelona. Aquell viatge havia estat tota una aventura d’entrebancs i despropòsits però com a experiència li va servir de molt. Al Sitges modernista durant tres anys llargs va ajudar Rusiñol en els seus afers artístics i fa fer amics, com Josep Planes i Robert, Salvador Robert i Raventós dit “En Tirano” i la gent del Prado. El seu gran èxit com a artista van ser les il·lustracions del llibre de proses poètiques de Rusiñol, Oracions (1897), amb música d’Enric Morera, i també el disseny del llibre com a objecte d’art total. La Història anecdòtica del Cau Ferrat, escrita el 1934 i publicada pel GES el 1989 n’és un interessant testimoni. Traslladà l’esperit del Modernisme del Cau Ferrat als 4Gats barcelonins treballant com a programador i promotor artístic des de 1897 fins 1903, quan també tancava la revista Pèl & Ploma (1899-1903) de la que era director i redactor, gràcies a Ramon Casas.
L’any següent va crear i dirigir la revista Forma (1904-1908), tot un altre model estètic; llavors va ser quan es va introduir de ple en la crítica i assessorament d’art tant al sector privat com al públic. Entre 1906 i 1919 va dirigir els continguts artístics de l’Enciclopèdia Espasa; va ser assessor del galerista i antiquari Santiago Segura a les Galeries Laietanes i va estar present en multitud d’iniciatives artístiques i culturals culminant a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929) i en la creació del Poble Espanyol.
Quan Ramon Casas va portar a Sitges Charles Deering per primera vegada el setembre de 1909 va demanar a Utrillo que els acompanyés i que, quan es va efectuar la compra de l’antic Hospital de Sant Joan (brindant amb malvasia), el mateix Casas recomanés Utrillo a Deering per tal de fer-se càrrec de l’incipient projecte que va esdevenir Maricel. Aquesta història consta llargament publicada al llibre Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges i no hi insistiré aquí. Però sí que vull fer constar que Utrillo va tenir una notable influència als inicis de Terramar, i a l’Exposició de Clavells. Quan el 1921 un Charles Deering envellit, malalt i pressionat pels seus familiars es va endur la col·lecció d’art de Sitges Utrillo va ser maltractat per part d’alguns com un autèntic “enemic del poble” aquella gran figura ibseniana…–, un fet que males llengües locals han perpetuat. Però va conservar la dignitat en la desgràcia i va ser reconegut pels per les joves generacions del Noucentisme i de l’Avantguarda. L’organització de l’Exposició d’Art Sitgetà (1925) que li van encomanar, precedent de les exposicions d’art del Penedès posteriors n’és un dels exemples més significatius. Un personatge tan atractiu mereix una biografia completa, i confesso que ja em falta menys per a la seva culminació.
Aprofito l’efemèride discreta dels 90 anys del seu traspàs cap al cel de Sitges per recordar que enguany hi haurà més oportunitats de parlar-ne: amb motiu de l’exposició que el MNAC dedica a Suzanne Valadon, en la commemoració dels cent anys de Joan Salvat-Papasseit i, com no, dels set-cents anys del nostre estimat Hospital de Sant Joan. Per tant, continuarà.
