Un dels llibres als quals sempre m’agrada retornar és el conjunt d’assaigs Sobre pintura, de Gabriel Ferrater (1980). Hi vaig descobrir una interessant i original lectura de la pintura del segle vint escrita pel poeta al llarg dels anys cinquanta, en part publicada a la revista Laye i en part inèdita perquè havia d’esdevenir una història de la pintura espanyola contemporània (contemporània de l’escriptor durant els anys de la seva redacció). El que va quedar en fase de projecte, juntament amb els articles publicats, va ser recuperat per Joan Ferraté, que en va realitzar una edició impecable, obra de consulta obligada sobre pintura catalana moderna. L’originalitat de Gabriel Ferrater és la de l’assagista que s’enfronta a la tradició i la modernitat del seu temps de la pintura catalana amb el bagatge de la pròpia reflexió, a la llum d’algun text literari i amb una sàvia intuïció ben argumentada i esdevinguda visió crítica. Els textos de Ferrater ofereixen l’encert interpretatiu heterodox d’obres que figuren al cànon artístic, juntament amb d’altres que mereixen formar-ne part i que ell, sense cap mena de dubte, consagra.
Succeeix primordialment amb Jaume Mercadé i Miquel Villà, situats juntament amb Joaquim Sunyer a la categoria “d’admirables mestres”, els tres únics que encarnen “la possible tradició de la pintura catalana” a mitjans dels anys cinquanta. Ferrater no s’està de proclamar que, per contra, la pintura d’Olga Sacharoff, de Josep Mompou o de Pere Pruna mostra “falta d’energia i d’orientació, una degradació subtil però sembla que irremeiable”, perduda la força de la seva obra en els anys d’avantguerra. Mentrestant, l’obra de Villà presentada a les biennals de pintura hispanoamericana dels cinquanta palesa una alta qualitat que, fins i tot, la diferencia de l’obra presentada pel gran mestre Sunyer. I encara, sense proposar-s’ho, Villà queda situat com a predecessor de la pintura dels joves: Maria Girona, Garcia-Llort, Josep Maria de Martín, Muxart, Ràfols-Casamada o Álvaro Delgado. L’evolució i la recepció de l’obra d’aquest grup serà, amb els anys, diversa i encara pendent del seu total encaix en la pintura catalana del segle vint per la dicotomia d’exclusió entre la figuració i l’abstracció.
Altrament, Ferrater insisteix en algunes característiques que expliquen les motivacions de l’artista Villà i els principals trets de la seva obra, les millors peces de la qual figuren en l’exposició que aquest estiu es mostra al Museu de Maricel: Miquel Villà, la pintura sense atzar. Són la precocitat, la vocació pictòrica viscuda en termes absoluts, la dedicació total a l’obra d’art, “passió exclusiva” de l’artista que pinta lentament i mai no dóna l’obra per enllestida: la mostra tal com ha quedat quan arriba el moment d’una exposició. Aquesta pintura inacabada i infinita té com a mestres i referents Rembrandt i Cézanne i sent una predilecció declarada i fidel vers la natura. Tornant a Ferrater, l’escriptor compara Villà amb Maria Blanchard en el sentit que, dins dels seus respectius estils, tots dos mostraven una obra plàstica autènticament nova amb aparença tradicional.
La mostra del Museu de Maricel permet contemplar fins a quin punt és precisa la visió de Ferrater quan es refereix a la importància de la matèria pictòrica, primordial fins al punt que defineix la forma representada, ja sigui a les escenes dels estables o a les natures mortes, i fins a quin punt la forma encarnada en el color parteix de les gradacions del clarobscur fins a trobar-se en una ordenada simplicitat, delimitant els elements formals. Les dues visions de La cuina –la del 1939 i la que realitza entre 1945 i 1969– o de les places del Masnou i d’Ocata dels anys vint i trenta en són demostracions característiques. Encara, anant més enllà, l’atreviment en la condensació del paisatge de Collegats (1978) o l’impressionant Mur groc (1988) mostra el límit de l’evolució de l’amalgama entre matèria i color.
Ferrater no va perdre ocasió en manifestar el seu entusiasme vers la pintura de Villà. La seducció de l’artista perdura i l’atractiu d’aquesta pintura contundent, simple i matèrica fa que, un cop contemplada, ja no en puguem prescindir.
