“Las mujeres arrojan del mundo la
tumefacción humana del presente con más verdad que nadie. Así
Ángeles Santos, así también Maruja Mallo y así esta joven inquietante con
ojos de gata misteriosa que se llama Montserrat Casanova”
Ramon Gómez de la Serna *
L’exposició que els Museus de Sitges dediquen a la revista L’Amic de les Arts (1926-1929) ha significat una posada d’actualitat tant de la revista com dels seus col·laboradors i dels artistes de referència. La mirada des del segle XXI corrobora la necessitat permanent de retornar als clàssics, moderns en aquest cas, perquè són objecte de noves reinterpretacions i descobertes al caire de cada època i de les diferents percepcions estètiques i culturals. Mostrar de nou què va ser i què va significar aquesta publicació de cara al seu proper centenari ha estat una important contribució a la historiografia de l’art, a la creació de coneixement i al gaudi estètic. Ningú no pot negar que ha estat una de les millors exposicions de l’any.
Una de les obres exposades correspon a la pintora Montserrat Casanova (Campdevànol, 1909 – Fàtima, Portugal, 1990). Filla de Damià Casanova i Costa, industrial i polític, alcalde i diputat de la Mancomunitat, i germana de la poeta Concepció Casanova, Montserrat va optar per seguir la seva vocació de pintora. S’havia format amb el pintor Francesc d’A. Galí i va aprendre la tècnica del gravat amb Lluís Bracons, artista gravador i lacador. Convençuda que la llibertat és condició indispensable per a la creació artística, va defugir les ofertes de la Sala Parés per entrar dins de la nòmina de la casa: “la llibertat és sagrada”, va escriure a la seva germana Concepció. Empesa per la seva creativitat ambicionava que la seva obra despassés les fronteres del país i de les col·leccions dels prohoms de la burgesia catalana.
Va exposar per primera vegada el 1928 al Saló de Tardor de Barcelona, única dona entre 70 artistes, i va continuar prenent part en exposicions col·lectives al llarg dels anys trenta, compartint espais i catàlegs amb Dalí, Artur Carbonell, P. Mondrian, Hans Arp, Theo van Doesburg, Jean Helion, André Lothe, Joaquim Sunyer, Pere Pruna, Emili Grau Sala, Josep Montpou, Marià Andreu, Xavier Nogués, Emili Bosch Roger i tants d’altres. Alguns d’ells van formar part de l’exposició que li dedicà Sergi Fuentes a la Sala Parés el 2020 amb el títol de “Montserrat Casanova, pintora entre pintors”.
Des dels primers moments la crítica d’art de finals dels anys vint fins 1936 no va deixar passar per alt cap de les exposicions on va prendre part: Rafael Benet, Màrius Gifreda, Tomàs Garcés, J. M. Junoy, J. F. Ràfols, Elvira Augusta Lewi o Ramón Gómez de la Serna s’hi van referir distingint-la de la resta d’artistes per les particularitats de la seva obra. Alguns van remarcar la proximitat de Casanova a la pintura de Joaquim Sunyer en el tractament de la figura humana. Crec més aviat que el traç de Casanova correspon al corrent del Primo Novecento italià en el moment en què es va expandir per Europa al llarg dels anys vint, en el que també se situa la pintura de Sunyer aquells anys. Altrament, els gravats de Montserrat Casanova figuraven en publicacions literàries com La Nova Revista i Hèlix o els llibres de poemes, el de la seva germana Concepció Poemes en el temps o els del poeta i arquitecte Pere Benavent.
A l’exposició de L’Amic de les Arts s’hi mostra un magnífic oli, Nena (1929), que havia format part de la col·lecció del poeta i crític Tomàs Garcés. Una primera anàlisi mostra un apropament al tractament de la figura per part de Sunyer (la posició, el gest), però també al que fan els artistes del Novecento. Amb tot, preval el singular tractament cromàtic de Casanova, que la singularitza entre el conjunt dels artistes del seu temps. En qualsevol cas, aquesta sola obra és un gran esquer que fa esperar més notícies i, sobretot, una definitiva recuperació de visibilitat i presència de Montserrat Casanova en l’art català modern.
*Gómez de la Serna, Ramón, A propósito de la pintora Monterrat Casanova, La Gaceta Literaria, núm. 95, 1.12.1930: p. 4.
