Sé que el nom de Paco Tiros no diu gaire res als lectors d’aquest setmanari, però de tant en tant m’agrada prendre’m llicències perquè hi ha circumstàncies que ho mereixen. Aquest és el cas de Paco Tiros, traspassat de fa poc a la seva estimada ciutat de Granada, on va néixer i on li agradava dir que com a cançó de bressol tenia la campana de la Torre de la Vela, la que avisava els granadins en cas de perill i que en temps de pau regulava les hores del rec de la Vega. Paco Tiros és el nom pel que la professora Lourdes Sánchez Rodrigo i jo anomenàvem Francisco González de la Oliva, director del Museo de la Casa de los Tiros, la institució que conserva la més important hemeroteca i biblioteca sobre la ciutat. Va ser ella qui m’hi va portar l’estiu de 1998, quan jo estava capbussada en la llarga recerca per a elaborar la biografia de Santiago Rusiñol.
El Museo Casa de los Tiros és un palau construït a mitjans segle XVI que deu el nom a l’artilleria col·locada als merlets que coronen la façana. A la llinda del portal hi figura una espasa clavada sobre un cor amb el lema “el corazón manda”, en al·lusió a l’esperit bèl·lic de la família dels Vázquez Rengifo i els seus successors, els darrers dels quals van ser els marquesos de Campotéjar, fins que després d’un llarg plet el 1921 la Casa de los Tiros va anar a parar a l’Estat espanyol. El 1929 es va obrir com a museu referent a la història de la ciutat i la seva biblioteca i hemeroteca, que s’inicia el segle XVIII, ha anat creixent gràcies llegats i donacions de personatges del món acadèmic i cultural.
Francisco González de la Oliva, format a la universitat de Granada es va dedicar en cos i ànima als museus i al patrimoni primer des del Museo de Bellas Artes i des de 1979 fins 1986 a la Casa de los Tiros. Els seus companys de professió el recorden com l’excel·lent professional que va ser en una època en que ni les inversions ni les dotacions eren generoses, però això no li va impedir exercir amb dignitat i eficàcia la seva professió.
Arran de les recerques que hi vam portar a terme Lourdes i jo el seu interès vers Santiago Rusiñol i els seus cinc viatges a Granada no va fer més que créixer, fins a implicar-se en el que va ser una de les seves aportacions més senyalades. Per al 2001 va programar una exposició sobre Rusiñol a Granada i me’n va encomanar el comissariat, que vaig exercir des del més entusiasta voluntariat. Amb aquest objectiu va venir a visitar el Cau Ferrat i el MNAC, que en aquell moment lluïa una exposició temporal dedicada a Ramon Casas i aquell novembre es va inaugurar l’exposició Rusiñol en Granada. La visión simbolista, amb un catàleg que aplegava les col·laboracions de Lourdes Sánchez Rodrigo, Miquel Ruiz de Almodóvar Sel, Manuel Orozco i Antonio Gallego Morell. A les obres existents a Granada se n’hi van afegir d’altres procedents del Cau Ferrat, Museu de Montserrat i MNAC, acompanyades per obres de pintors contemporanis de Rusiñol que havien pintat els mateixos indrets.
Amb Lourdes Sánchez vam compartir amb Francisco González de la Oliva estones de feina i de lleure i alguna excursió inoblidable, com la que ens va brindar per entrar al Palau de Víznar, on Rusiñol havia passat uns dies de març de 1898 acompanyat de Ramon Pichot i del pintor granadí Ruiz de Almodóvar. Entrar a Víznar, al que va ser el “jardí abandonat” rusiñolià, va ser com entrar dins dels quadres. Mai no oblidaré la impressió que em va causar la primera vista del jardí amb la font, el porxo que l’envoltava i que conservava, escrostonat, l’estucat rosat de les parets.
Paco Tiros era persona discreta i reservada, de salut molt fràgil, fumador de pipa, bon coneixedor de la ciutat i la seva història. Li agradava fer de guia pel museu i pel seu jardí que, pensava, podia ser un dels darrers que Rusiñol va pintar el 1922. El que avui és el Museo Casa de los Tiros no seria el mateix de no haver estat per la seva imbatible dedicació; ho afirmo amb agraïment i sentiment.
