La presentació del llibre d’Eduard Miralles, La cultura com a passió publicat pel CoNCA i accessible universalment des del web de la institució, va assolir un important nombre de públic al CERC el vespre del passat dia 2 d’octubre. Eduard Miralles (Barcelona, 1961-2018), impulsor i director del Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona, i membre de l’equip fundador de l’observatori cultural INTERARTS ha deixat un important llegat teòric sobre polítiques culturals, principalment en l’àmbit local, que alhora constitueix part del pensament cultural de la Catalunya contemporània, així com un important nombre de deixebles, amics i mestres, part dels quals seguien l’acte des de la sala o des de la sessió en estríming que es va emetre.
L’obra ha estat editada pel CoNCA amb la col·laboració del CERC i de la Fundació INTERARTS. El pes específic de l’edició ha estat realitzat per Mikel Etxevarria, el CERC, el consultor i investigador en polítiques culturals Jordi Baltà; Jordi Font, membre i secretari del Plenari del CoNCA i Joan Torrent, director del CoNCA juntament amb l’equip tècnic de la institució. Jo hi vaig afegir un pròleg de síntesi sobre Miralles i les polítiques culturals, Jordi Font hi explica l’evolució des de l’animació cultural a la política cultural democràtica, Baltà presenta una síntesi dels textos de Miralles en deu precisos punts, i Etxevarria tanca l’edició amb una biografia personal de l’autor.
Els vint-i-vuit textos de Miralles abasten una trentena d’anys des dels seus inicis als centres cívics fins a les darreres aportacions poc abans de la seva mort. La seva trajectòria professional retroalimenta la formulació d’un ideari que, obert als quatre vents dels corrents filosòfics i culturals, plana sobre el que han estat les tendències evolutives que, etapa per etapa, han orientat més d’una generació amb responsabilitats institucionals majoritàriament públiques. Idearis com el valor econòmic de la cultura, la necessitat de planificar abans d’executar, la imprescindible relació entre educació i cultura, la necessitat d’estratègies per a la diversitat, la realitat de la cultura de proximitat, o els paradigmes de la sostenibilitat han influït enormement en programes polítics i les seves diverses aplicacions i, de vegades, massa sovint, omissions.
Tota formulació de pensament és un repte, i l’ideari de Miralles ho és, almenys, en un doble sentit. D’una banda, sobre fins a quin punt s’han assumit els seus postulats en l’execució de les polítiques culturals locals contribuint al canvi i la transformació de les institucions (governances) i equipaments. L’altra és constatar l’elaboració teòrica sobre les polítiques culturals a escala local no acaba de tenir el seu corresponent correlat amb les polítiques d’àmbit nacional. Aquí ja s’entra en una altra dimensió que, de fet, no hauria de ser la d’una altra lliga sinó la de les transversalitats i les osmosis; els principis que orienten polítiques culturals locals molt sovint, per no dir sempre, són susceptibles de ser desenvolupades en un dimensionament nacional. Escric expressament nacional perquè és el terme que correspon perquè conté implicacions clarament polítiques, perquè la denominació “territorial” és un subterfugi d’ambigüitats. Aquest segon repte, igual que el primer, ha estat només parcialment resolt sense distinció de colors polítics en l’ecosistema governamental de Catalunya.
Em quedo amb dues de les frases lapidàries de Miralles. L’una, sobre la interrelació imprescindible entre cultura i educació diu que, “quan la cultura treu el cap per la porta, l’educació salta per la finestra”; per gravar-la a les parets de les escoles, dels ajuntaments i del Departament d’Educació. L’altra hauria de ser divisa per als temps contemporanis: “La informació no és coneixement”. O, millorada per ell mateix: “Cal transformar la informació en coneixement”. Em quedo amb aquesta.
