És sabut que de les exposicions, un cop passades, el que en queda i permet analitzar-les a fons són els catàlegs. Val la comparativa de l’iceberg: la part visible és l’exposició en si, i les tres quartes parts ocultes són tot el que hi ha al darrere i endins, i que pren forma visual i textual en el catàleg que les acompanya. Quan, per les raons que sigui, no podem visitar totes les exposicions que hauríem volgut, sempre ens queda l’oportunitat de consultar-ne la seva memòria i contingut en el format de catàleg.
És el que m’ha succeït amb la mostra organitzada enguany pel Museo del Prado amb el títol de Arte y transformaciones sociales en España 1885-1910, i comissariada per Javier Barón, Cap de Conservació de l’Àrea de Pintura del segle XIX. Ideada i treballada amb expertesa i rigor demostra com és de necessari el coneixement a fons de les col·leccions dels museus. Barón ha situat l’art del segle XIX en primera línia del Museo del Prado, més enllà de Velázquez i Goya, tancant els límits cronològics que avui per avui emmarquen la institució.
A Arte y transformaciones sociales en España 1885-1910 Barón ha construït un relat de llarg abast concentrat en un quart de segle especialment significatiu a l’Estat espanyol pel que fa a la història sociopolítica i a la realitat social: el treball al món rural, a la mar, a la indústria o el que fan les dones; l’educació, la religió, la malaltia i la medicina, la mort, els accidents laborals, la prostitució, l’emigració, la pobresa marginal ètnica i social, el colonialisme i les vagues i reivindicacions socials constitueixen un conglomerat que, a la vista de la seva representació artística i fotogràfica –estem parlant d’una exposició d’art– mostra un retaule complet on hi tenen cabuda els més importants conflictes d’una societat entre diversa, classista, reformista i revolucionària.
Impressionen l’ull i la percepció amb què artistes transmeten la més crua realitat. Perquè aquesta no és, precisament, una exposició ensucrada o amb voluntat neutralitzadora sinó que es fonamenta en la necessitat de mostrar la pobresa, les marginalitats, el drama i els conflictes de la població. El realisme en tant que estètica dominant de l’època esdevé l’eina per mostrar la realitat del treball industrial, dels embarcaments de tropes, de les sales d’hospital, de la misèria de les famílies. És un conjunt que contrasta dràsticament amb un segle XIX d’autocomplaença nobiliària, historicista, senyorívola i burgesa, o d’idealització rural. És, alhora, un profund compendi d’història social d’Espanya a través de la construcció artística.
La tria dels artistes ha estat minuciosament elaborada per tal que la mostra transmeti els criteris del seu plantejament: com l’art és testimoni de la realitat social i les seves transformacions. Autors com Juan Luna Novicio, Ignacio Díaz Olano, José María López Mezquita, Nicanor Piñole, Manuel Benedito, Anselmo Guinea, Pere Casas Abarca, Darío de Regoyos, Ignacio Pinazo, Lluís Blay, Luis Jiménez de Aranda, Antoni Gaudí, Enrique Simonet, José Jiménez Aranda, Joaquin Sorolla, Enrique Paternina, Santiago Rusiñol, Julio Romero de Torres, Ramon Casas, Juan Gris, Joaquim Sunyer, Ventura Alvarez Sala, Isidre Nonell, Antoni Esplugas, Antonio Fillol, Frederic Ballell, Inocencio Medina, i tants d’altres, aplegats des d’un punt de vista temàtic, enforteixen una visió de conjunt d’impactant coherència i de discurs potent.
Aquesta és una de les motivacions de l’exposició: posar en valor els diversos relats del realisme per mostrar les contradiccions i les diferències socials d’una Espanya que albirava la modernitat sabent que per assolir-la calia superar condicionants ideològics i socials atàvics per la via del regeneracionisme. O, si es mira d’una altra manera, verificar la utilitat de l’art com a revulsiu en tant que mirall nítid de les realitats que incomoden; també en el seu temps, l’art estava sotmès a censura i sovint anava a raure als magatzems dels museus.
Sort dels professionals que, com Javier Barón, opten per l’estudi i la creació del coneixement estudiant el patrimoni artístic per posar-lo a l’abast de tothom en exposicions com aquesta.
