Va de museus perquè demà n’és el dia perquè, a més, toca. Per mitjà dels museus es palesa la importància que se’ls atorga des del sector públic i des del sector privat, des dels polítics fins la ciutadania, des del sector professional –inclosos els gurus de torn– fins el periodisme cultural. El panorama actualitzat ofereix un doble punt de mira. D’una banda persisteixen els dos grans problemes que els afecten de ple: la governanca i el finançament: res que ja no s’hagi detectat. D’altra, és hora de celebracions com la reobertura del Museu Morera d’Art Modern i Contemporani de Lleida després de gairebé una dècada d’obres i incerteses, la nova exposició permanent del Museu d’Arqueologia de Barcelona o la propera reobertura del Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i La Geltrú.
Sobre la importància que els museus mereixen per part de la classe política se n’ha de parlar amb més profunditat. Es podria parlar de desafecció, de visió demagògicament esbiaixada (“els museus d’art són classistes”), d’ignorància artística i patrimonial –la manca d’educació cultural als estudis de primària i secundària han configurat més d’una generació analfabeta culturalment– o, simplement, de desinterès per allò dels factors d’actuació pública que comporten directament l’obtenció de vots. Però la qüestió és de més calatge perquè la cultura ha estat absent del debat polític en els darrers deu o quinze anys, i no per causa del Procés. Mai no s’ha aconseguit un veritable enllaç interactiu entre cultura i turisme; el pressupost del MNAC ha recuperat les xifres anteriors a 2019; el pressupost anual que aporta l’Ajuntament de Sitges als nostres museus és de 285.000€, una xifra ben baixa en relació amb la despesa ordinària i ja no diguem amb els necessaris projectes que caldria emprendre. Aquests són alguns exemples i n’hi pot força més.
La governança dels museus és l’altre capítol de dèficit cultural. Sense entrar en els els mantras de moda, altres altres exemples de polítiques culturals: el desballestament de les col·leccions del Museu del Disseny a càrrec d’un director nomenat a mida per fer aquesta feina (un concurs públic mai no és cap garantia de res, cal veure’n les bases); el desmantellament del Born. A Sitges, encara em faig creus del silenci eixordador de l’Ajuntament en el debat de fa unes setmanes perquè la situació dels museus i del patrimoni artístic no va valer ni mitja paraula (i gràcies, Vicenç Morando per constatar-ho). Ho deixo aquí. Queda molt per llaurar tant al terreny nacional com al local.
Mentrestant, val molt la pena disfrutar del panorama d’aquesta setmana amb les múltiples activitats que els museus organitzen i difonen amb moltes ganes i tota mena de complicitats per a tota mena de públics i de forma gratuïta. M’agradaria que el Dia Internacional dels Museus promogués algun vessant autocrític i reivindicatiu i per això deixo aquí el meu granet de sorra. Però crec que és molt important obrir portes i promoure accions creatives i participatives i que la ciutadania local i els visitants ho gaudeixin al màxim corresponent als esforços dels professionals que s’hi dediquen.
Mirin l’oferta de Sitges, en primer lloc. Si encara no han vist l’exposició Models de bellesa. L’antic Museu de Reproduccions Artístiques, no se la perdin. Mostra dues-centes obres reproduïdes per artistes per educar futurs artistes en el seu procés d’aprenentatge a partir de les grans obres de referència. El l’antic Museu de Reproduccions es va posar en marxa a Barcelona el 1890 però el 1902 l’Ajuntament de la ciutat el va dispersar. El que perdura són els models de bellesa i una exposició pensada des del gaudi de les arts ideada amb un enorme potencial pedagògic, que són dues característiques que expliquen el sentit i la vàlua dels museus als nostres contemporanis.
