Xavier Gimeno
Hi vaig entrar sense convenciment. En aquell moment, a menys d’una hora de la processó de la Bandera, tots els bars i cafeteries anaven plens de gom a gom. Per això vaig respirar complagut quan en un extrem de la cafeteria del carrer de Montroig vaig albirar una taula que algun àngel de la guarda desconegut devia haver reservat en nom meu. Per fi, podria seure còmodament i concentrar-me en la mica d’aire que generaven uns ventiladors i en una cervesa que m’ajudaria a refer-me. La resta de taules, de dins i de fora, estaven ocupades. En aquella hora, la majoria de clients que distreien l’estona a l’empara del solaç de la tarda eren estrangers. De tota edat, sexe i condició, però definitivament aliens al ritme de la Festa que glatia al carrer. De tant en tant, amb una intenció pastada a la que m’havia convidat a entrar-hi, un esglai de canalla apurada creuava els espais que configuraven les taules per trobar les portes que obrien i tancaven els lavabos. Alguns, els més tímids a causa de l’edat, lluïen samarretes amb motius relatius a la Festa i que els identificava com a colla; d’altres, experts i més grans, vestits de gitanes, de pastorets o de qualsevol altre ball, acompanyaven la seva urgència amb un esclat de picarols que sorprenia els turistes menys accidentals. La imatge em recordà una escena de la cèlebre pel·lícula de Lucino Visconti, La mort a Venècia, inspirada en la novel·la de Thomas Mann: al Lido venecià els turistes, selectes membres de l’aristocràcia europea, es sorprenen de l’entrada d’un grup de farandulers que miren de guanyar uns calerons interpretant unes cançons típiques. Els turistes, distants, tibats com els cordons d’una cotilla, reaccionen amb indiferència i menyspreu a l’acció dels músics que a més de distreure’ls els adverteixen d’una realitat molt més incisiva i paral·lela a la que viuen a l’interior de l’hotel. A diferència de la pel·lícula, a la cafeteria cap cambrer, potser perquè eren joves, no convidava a abandonar el local a aquella invasió que advertia a qui ho volgués sentir que al carrer hi brollava una sang molt més envigorida que la que s’adormia a mercè de la calor. En aquest punt, al ritme propi de l’estiu se li afegeix el ritme de la Festa, configurant una estranya convivència exclusivament sitgetana que durant unes hores, diuen que 36, manlleva el protagonisme de la vida del poble a qui li permet de sobreviure per lliurar-lo a qui s’entossudeix a no deixar-se anihilar per les formes de la mediocritat que intoxica bona part de la costa catalana. Als carrers, els turistes se senten com peixos fora de l’aigua i per això corren a refugiar-se a la platja amb l’esperança que aquella bogeria de foc i música estrident no traspassi el Passeig que durant unes hores es converteix en una muralla no gaire infranquejable.
El Castell de Focs presenta la virtut d’harmonitzar aquests ritmes que conviuen si-us-plau per força. Durant 45 minuts obliden les seves diferències i bateguen plegats junt a d’altres que s’hi afegeixen a última hora. Perquè l’harmonia sigui completa cal, però, que el Castell de Foc estigui ben avançat, gairebé a la meitat. Abans, els turistes estrangers s’hi acosten amb un punt de prevenció, com si els costés desprendre’s del seu caràcter d’una estona i haver d’admetre que la meravella que estan presenciant no és un producte natural sinó la conseqüència d’un caràcter sociològic diferent al seu. A última hora, és a dir, quan el castell de focs està a punt de començar, sempre s’hi afegeix, i ben a la vora, un grup de naturals del país impulsats per un ritme propi. Es tracta d’aquells cofats especialment molestos que estan de tornada de tot i que no poden deixar d’exclamar la seva admiració amb un punt de sornegueria per intentar fer creure a qui els vulgui escoltar que, per a ells, allò no és res, una bagatel·la. De mica en mica, però, el castell de focs va exercint el seu sortilegi i tots plegats anem abandonant els escrúpols amb què ens hi hem arribat. Els uns, el distanciament; altres, la badoqueria estúpida; i nosaltres…, a nosaltres el que ens cal és que no ens abandoni la paciència. En el moment de màxima suggestió per fi podem sentir amb total nitidesa el ritme màgic de la Festa, únic. Sovint penso que aquest és un moment de màxim perill perquè si algú cau víctima d’un atac o d’un crisi nerviosa la feina serà de les ambulàncies que siguin on siguin ho tindran francament impossible per accedir on se’ls necessiti.
Encara hi ha un altre ritme amb personalitat, el ritme de l’endemà de Sant Bartomeu, el ritme de la ciutat exhausta. Als carrers, els turistes no entenen res, no poden contemplar cap paisatge perquè hi falta el component humà. Per a ells, la passejada s’ha convertit en un joc de miralls que només els retorna l’avorrida imatge de si mateixos. El poble dorm, descansa, se sent la brisa com balla amb més llibertat i que a mesura que passen les hores tot va retrobant el seu lloc. Els més amatents, aleshores, potser descobriran que la vila ja fa temps que va deixar de mesurar el temps amb els ritmes rurals de la lluna i el sol i que ara l’únic rellotge que funciona és el que marca els dies que falten per a la propera celebració.
