FRANCESC BORDERIA
Sempre que escric en aquesta secció dels Secrets de Sitges, procuro parlar d’històries viscudes per tots. Històries, malauradament, potser ja molt oblidades per uns, i que potser són totalment desconegudes, per allò de l’edat, per molts altres.
Avui, crec que no erro si dic que parlaré d’uns fets passats quan ja no queda ningú que els va viure. Per fer-ho em cal primer fer dos incisos.
El primer és una data. El 2 de novembre de 1955, Dia dels Difunts. L’altre incís, relatiu a L’Eco de Sitges, és que va ser l’únic setmanari espanyol que mai va portar a la seva capçalera les paraules obligades pel Règim per a tota la premsa de l’època, aquella expressió que alguns recordaran: “Educación y descanso, de la FET i de las JONS”.
La data que he recordat és perquè en aquell dia comença el secret que vull exposar. Aquella va ser la jornada en què tots els sitgetans van plorar la mort del fill predilecte i director de L’Eco, Josep Soler i Tasis. Home bo, respectat per tothom en aquella època, fossin del color que fossin.
El segon incís, és obligat, perquè tot just traspassat en Pepitu de L’Eco, les forces vives del Règim a la vila es varen llançar com a unes feres sobre el seu jove fill i successor en la direcció del setmanari, desaparegut fa uns pocs anys, Josep Soler i Soler. L’objectiu de les esmentades forces vives no era altre que sota l’amenaça d’apoderar-se del rotatiu local, volien forçar sotmetre la capçalera a les ordres del Règim i incloure l’esmentada obligada cita.
Crec que després de 64 anys els sitgetans han de saber com van ser els fets.
Pocs dies després de la mort d’en Pepito de L’Eco, el nou director va ser cridat a la seu de la Falange Espanyola a Sitges, al carrer Major. Primer amb bones paraules i després amb amenaces, en posteriors insistències davant la negativa del jove editor. En Josep Soler i Soler, va comunicar a la família, arribat al màxim de l’enfrontament, que abans de claudicar posaria punt i final al rotatiu. “L’Eco, és sitgetà o no serà”. No es volia sotmetre, de cap manera, al mandat dictatorial i no cediria.
Molts de vosaltres potser recordareu el General Simancas, ajudant del General Moscardó i defensors tots dos de l’Alcázar de Toledo. Casat amb una catalana (Fontcuberta) el matrimoni estiuejava a Sitges, concretament al carrer Bonaire, davant mateix de L’Eco. Simancas, deixant de banda l’estament militar al que pertanyia, era bona persona. Quan em veia jugant al carrer o fins i tot dins de casa seva, em deia Coreano. Algú, aleshores, va suggerir a Soler, que perdut per perdut, li comentés el cas al General, que li va prometre que alguna cosa podria fer.
Hi ha promeses que se les enduu el vent. Però Simancas tenia pes dins el Règim. Poc després, una nota de la Dirección General de Prensa, en aquells anys regentada per Don Julio Aparicio, i que depenia del Ministerio de Información y Turismo, citava al nou director de L’Eco a Madrid. A la cita hi va anar en Josep Soler amb Aparicio, davant del ministre, aleshores Don Manuel Fraga Iribarne. El mateix Fraga li va treure totes les pors del cos al Josep: “Amigo Soler, cuando llegues a Sitges todo estará arreglado”.
Efectivament, les disculpes d’aquells sitgetans, que pretenien espoliar L’Eco, no es van fer esperar. De vegades sembla que el món vagi al revés. Un militar de carrera i dos polítics, plenament fidels al Dictador, van salvar L’Eco de Sitges del seu tancament. Gràcies a ells i a la tenacitat del jove Josep Soler i Soler, avui encara el tenim setmanalment a les nostres mans. I tot plegat, mentre set sitgetans, afavorits per la guerra, havien cregut tenir un poder que ningú els va atorgar, amb la intenció de posar punt i final al rotatiu, entre d’altres excessos polítics.
He afegit alguns noms, coneguts també, perquè veieu que les coses no sempre són com semblen, i n’he callat d’altres per no ferir als seus descendents, que tot i saber de ben segur la ideologia que tenien els seus pares, no en tenen pas cap culpa.
