Un dels secrets entre els murs de moltes llars, tant a Sitges com a Ribes, són els crits del silenci d’un maltractament. Moltes dones hem rebut els cops més forts amb les llums enceses del menjador. Hem cridat i cap veí ni veïna han sentit res. Cap vianant ha sentit res.
Les formes de la violència masclista poden ser moltes, diverses, però hi ha una d’innegable, que deixa empremta en el cos i és visible durant uns dies o unes setmanes, provoca dolor i empeny a amargar-se rere unes ulleres de sol o d’una camisa de màniga llarga, i lligada fins al coll, sigui estiu o sigui hivern. També hi ha una empremta invisible, que roman latent i esdevé por.
I les formes de la por també són diverses, com les formes de la violència, però sembla que no han estat tan ben rebudes, en una societat que prefereix estudiar la il·luminació de la via pública, per evitar agressions a les dones, quan –insistiré– moltes, o la majoria de les agressions, es pateixen, fins i tot sota els mateixos llençols.
Hi ha dates al calendari que no haurien d’existir. El 25 de novembre és una d’elles i com tantes altres pertany al grup de les jornades reivindicatives, que han de sensibilitzar envers infinitat d’injustícies, però sobretot provocar accions i solucions, que converteixin la reivindicació en una fita aconseguida. Any rere any, s’ha dedicat la jornada al Prou violència, al Ni una menys i es coneixen jornades en què reunides al voltant d’una filera d’espelmes el protagonisme era del plany per les dones assassinades, mortes per qui un dia, probablement, els va prometre amor.
Des de fa un temps es programen també cursos d’autodefensa per a dones. Sobretot arran de donar-se una major visualització a les agressions sexuals, en manada o en la intimitat d’un portal, de desconeguts, que sense cap mena de pudor, són capaços de travessar el mur de la dignitat d’una dona. També l’homofòbia s’està visualitzant i s’han viscut agressions, tant a Sitges com a Ribes, en un any en què les reivindicacions també han impulsat el naixement de nous col·lectius, necessaris, per mostrar l’altra cara de la realitat: l’empremta.
En aquests dies són moltes les mostres de suport, de sensibilitat, de cartells i de manifestos. Però el secret del maltractament continua no sortint a la llum fins que, sovint, ja és massa tard. La violència masclista trasbalsa, pertorba una societat incapaç de sobreviure als prejudicis i els fonaments d’una societat en decadència, quan no sap respondre a la violència masclista mirant també als homes i no només les dones.
Un dels reptes és aquest: capgirar les regles, irrespectuoses i intolerants, trencant la seva empremta, tant cultural com física, d’una generació a una altra.
Les campanyes d’empoderament i de sororitat, a la base del pensament feminista portat a la universalitat, han deixat de banda, en la majoria de les ocasions, les filles. D’aquell lema que recordava Som les filles de les bruixes que no vàreu poder cremar, ara hi ha les filles d’aquestes dones, que han fet del seu silenci un crit, però que encara no se sent prou. La generació de les àvies de les dones que han patit violència avui –és a dir, la generació de les bruixes– va silenciar el dolor amb diferents estratègies. Unes per sotmetiment, altres per impotència i altres per por, van silenciar el maltractament, els abusos, les agressions, que tampoc la societat volia sentir. Moltes d’elles van crear espais diferenciats de relació i d’interacció amb el món, tan diversos com podia ser un grup de cosidores o una escriptora al racó del seu dormitori o una artista al seu taller. Van ser grans dones, són grans dones. Les seves filles sovint van patir la mateixa violència del pare, o potser del germà. I és ara, dècades després, quan surten a la llum. I han tornat a patir la violència, perquè van créixer creient que l’amor podia ser violent. Perquè dones i homes hem crescut al mateix món, que durant segles ha cregut normalitzada una actitud en vers les dones, digne de reprovar-se i que necessàriament s’ha transformat. Però no acaba. Perquè les filles de les filles de les bruixes, tenen filles, amb les seves pors, les seves experiències, ara també passades pel filtre de la violència a través de les xarxes. De mares a filles, cal reconèixer i parlar de totes les formes de la violència masclista i de totes les formes de la por, i plorar juntes, si cal, perquè potser d’aquesta manera es constati un crit valent, que acabi amb el secret del silenci. I un dia, el 25N serà un record de moltes lluites i un resum de fites aconseguides
