Des de fa un temps cap ací, s’ha tornat a posar l’èmfasi en tota la setmana de la festa, farcint d’actes tots i cadascun dels dies
Laura Gómez
Preparo la llista a Spotify. Música de Carnaval: batucades, Carlinhos Brown, Two Man Sound i no poden faltar les diverses versions que tenim del Sitges Carnaval i, com no, del meu estimat I will Survive. És una manera com qualsevol altra de preparar-se per a la festa; escoltant la meva particular banda sonora carnavalera, vaig despertant les ganes d’un nou Carnaval. Aquest ritual personal també el repeteixo just abans de Festa Major, tot i que les peces musicals canvien i els sons de gralla adquireixen el protagonisme.
Ja fa uns quants dies que les batucades sonen i anuncien una nova edició d’un dels esdeveniments més esperats del calendari sitgetà. Quan em van demanar d’escriure aquesta contra, no m’ho vaig pensar ni un sol moment. Parlar de Carnaval és tot un honor, però també una gran responsabilitat, perquè és una de les festes locals més preuades, i continua sent un aparador molt potent, turísticament parlant, per a la nostra vila. Tot i això, el Carnaval de Sitges presenta una dicotomia molt marcada entre aquells que no conceben l’any sense els set dies de disbauxa, i els qui opten per marxar, si poden, i per no tenir res a veure ni amb colles, carrosses, maquillatges, brillantors, tanques, policia, rues… en definitiva, amb el Carnaval. És una festa que aixeca passions; no deixa pas indiferent a ningú i sempre provoca postures contraposades i una gran diversitat d’opinions. Prova d’això és que no hi ha un Carnaval igual que un altre, i no hi ha cap edició que se sembli a la seva anterior o posterior. El Carnaval, malgrat tot, continua sent una festa viva, encara que per a molts hi ha actes que estan tocats de mort. No parlo d’altra cosa que de les Rues.
Des de fa un temps cap ací, s’ha tornat a posar l’èmfasi en tota la setmana de Carnaval, farcint d’actes tots i cadascun dels dies de la festa. Enguany, una modificació, que per a molts era necessària, ha estat reconduir el divendres de Carnaval i passar al dilluns les visites a les residències. Una acció que de ben segur que les colles que enguany encarnen els personatges agrairan. El divendres de Carnaval s’havia convertit en una autèntica marató per al Carnestoltes i la Reina i, per arribar a tot, les visites eren limitades i deixaven a les colles amb ganes de més. Un canvi a aplaudir que esperem que segueixi en un futur. Programa d’actes en mà, també hi ha altres incorporacions, tant de les mateixes entitats com ideades per la Comissió. D’algunes d’aquestes propostes en dubto molt de la seva conveniència, i és que el Carnaval de Sitges té prou entitat per si mateix per a anar copiant actes més propis de carnavals insulars. Tot i la bona voluntat de les propostes incorporades, se segueix tenint el problema principal del Carnaval sobre la taula. L’acte amb més participants en el carrer i més públic són les Rues, que han estat, són i seran objecte de moltes proves per tal d’assolir novament aquella esplendor enyorada. S’han modificat horaris, s’han canviat recorreguts, s’han eliminat carrosses, s’ha ubicat la televisió en diferents punts del circuit; però per molts canvis implantats, continuem sense trobar un model clar. Solucions? Moltes. Encertades? Poques. Per què? Perquè no tenim clar l’objectiu final de l’acte: les rues són perquè s’ho passin bé els seus participants? Per què s’ho passi bé el públic que ens ve a veure? O bé per què ens ho passem bé tots? Només establint bé l’objectiu, les millores seran adequades i tindran la resposta esperada. Mentre el Carnaval sigui una fàbrica constant de proves, continuarem caminant sense rumb fix.
Ara bé, a banda de la seguretat, els tempos, la logística que han marcat els darrers canvis en les Rues, també hi ha altres factors que han contribuït al declivi d’aquestes. Fa massa temps que vivim amb l’egocentrisme de ser “un dels deu millors carnavals del món”; i en aquests darrers anys, de tant mirar-nos el mèlic, hem perdut la carrera per a ser els millors. Els anys 90 érem tot un referent, no només a la comarca, sinó arreu de Catalunya i d’Espanya, adquirint un reconeixement internacional, del qual encara avui alguns en fan bandera. Però la realitat és diferent. Ni som els millors i ni som els més originals i únics, ans el contrari. Jo diria que en l’actualitat som un més dels carnavals que se celebren a la comarca i proximitats, alguns dels quals ja ens passen la mà per la cara, no només en qualitat i originalitat en les disfresses, sinó també en el disseny, confecció i lluïment de les carrosses. Ja fa unes quantes edicions que ja no es veuen disfresses ben originals i destacades; la cotilla té tot el protagonisme en les indumentàries; i el fil i l’agulla brillen per ala seva absència. Cal pujar el nivell de tot plegat, cal pujar el nivell de l’espectacle en sí, només així ens mereixerem ser “els millors”. A una setmana vista de les Rues, espero en candeletes, enguany com a públic, que quelcom em sorprengui. A tothom, bon Carnaval!
