LÍDIA GÁZQUEZ
La Dolors té 70 anys i viu a Sitges. Té tres filles i quatre nétes. I molts somnis. Es va separar més tard del que li hauria agradat. I també va sortir al Carnaval, més tard del que li hauria agradat. No va tenir les coses massa fàcils, com cap de les dones de la seva generació.
Quan era petita, un oncle va abusar d’ella de forma reiterada i mai va poder obrir la boca per por a represàlies. Quan sentia fàstic i pena pel que li estava passant, només les violetes del jardí li feien oblidar, per moments, allò que no era capaç de comprendre.
Va treballar tota la seva vida, des dels 14 anys, a la indústria tèxtil, fins que la van fer fora per quatre duros. Es van endur les fàbriques de calces i sostenidors a un altre país, on altres dones com ella treballarien fent la mateixa feina, més hores, per cobrar menys que la mateixa Dolors, que ja tenia problemes per arribar a final de mes. Sempre va portar el pes de la casa, el seu marit era absent gairebé tot el temps. De vegades, preferia que no tornés o que tornés tard perquè la deixés en pau. Mai sabies per on podia sortir, l’Enric. Tenia la mà massa llarga, per a ella i per gastar-s’ho tot. Sort que a les nenes mai no les va tocar. Si no, ella hagués fet una bestiesa. De vegades es preguntava, mirant-se al mirall, per què no tenia prou forces per demanar la separació, mentre es curava un ull de vellut que s’havia tornat de color violeta. La por, sempre la por. De fet, no fa tant que se sent lliure. Quan era jove, havia de demanar permís al seu marit per absolutament tot, com ara, poder-se treure el carnet de conduir.
Quan la van fer fora de la feina, va tenir molts problemes per trobar un lloc relacionat amb el seu sector. La crisi va fer estralls i ella tenia més de 50 i no va la va voler contractar ningú. Així que va començar a treballar de dona de fer feines. Va fregar moltes escales, molts pisos, molts restaurants. Va aguantar molts menyspreus i va lluitar contra una hèrnia discal que no la deixava viure per allò d’haver començat a treballar de tan jove. Una vegada es va quedar clavada fregant el pis d’una casa molt luxosa a Vallpineda. La van haver de venir a buscar amb ambulància i va perdre la feina, és clar. Mentre esperava que arribessin, una fotografia l’Elisabeth Taylor la mirava, magnànima, des del saló amb vistes al mar. Els ulls violeta de la diva la van fer despertar: volia canviar la seva vida. Ser lliure, d’una vegada per totes. Va decidir que se separaria de l’Enric.
Al cap d’uns anys, la Dolors es va transformar en una altra. Res no va ser fàcil però a ella li’n sobrava, de coratge. Es va divorciar i va operar-se amb èxit de l’hèrnia. Va posar una denúncia als mossos contra el seu abusador, malgrat els anys i que els crims de pederàstia prescriguin. “Perquè si totes ho féssim, els posaríem més difícil, als violadors”, es repetia. Va començar el seu propi negoci: una marca de roba de talles grans que és la repera. Va sortir al Carnaval per primera vegada a la seva vida amb 60. Mai no va tenir un “cos 10”, però se la rebufa. És una dona preciosa. Les cartutxeres les porta plenes de somriures per disparar al cor de les masses. Es va fer la seva pròpia disfressa i la de mitja colla: és plena de lluentons i plomes de color violeta.
Les cartutxeres les porta plenes de somriures
Avui és 8 de març i la Dolors fa vaga. Ella és un trosset de totes nosaltres. I és per això, que fa (que fem) vaga i ha sortit a reivindicar els seus drets per carrers i places. Perquè no vol que ens trepitgin més. Ella és qui sap de debò que el violeta és el color del poder.
