Per als qui vam fer el soldat i vam haver d’aprendre per força que les garites eren els ulls de les casernes, la fornícula ens recorda la guàrdia permanent d’un sant, el guaita que ens avisa i ens protegeix
Xavier Gimeno
Per alguna motivació que no encerto a escatir, va ser la primera que em va cridar l’atenció. Des del primer pis del casal del carrer de l’Aigua que tanca el carrer de Sant Domingo ens mira com una finestra cega. Austera, essencial, exacta, ens contempla igual que una despulla del temps. És una fornícula insignificant, ociosa, inútil en una modernitat que ha fet del pragmatisme una llei de vida. I després en van venir d’altres, tota una exploració pels carrers del poble a la descoberta de les fornícules que encara subsisteixen, algunes amb sentit com la del carrer de Sant Francesc o la del carrer de la Carreta, d’altres buides, blanques, sense cap sant per vetllar, com la del carrer de l’Aigua. Més que un element arquitectònic, n’és un gest, un pessic fet a la pell de la façana que protegirà principalment la imatge d’un sant i esdevindrà, per intercessió sacerdotal, testimoni de la fe o de la superstició. Per als qui que, com un servidor, vam fer el soldat i vam haver d’aprendre si us plau per força que les garites eren els ulls de les casernes, la fornícula em recorda la guàrdia permanent d’un sant, el guaita que ens avisa i ens protegeix.
Con tants d’altres exemples de religiositat popular, cal cercar-ne l’origen al final de l’edat mitjana, en un moment en què la fe desborda els límits dels temples i conquereix l’espai comú. En aquella època, cada carrer aglutinava un gremi i la forma amb què la gent reconeixia la geografia era el sant que n’emparava l’ofici. Segurament molts dels sants amb què anomenem carrers tenen un origen menestral i una fornícula com la que es conserva al nostre carrer de Sant Francesc. D’entre totes les que he pogut observar, aquesta és la més elaborada. Guarnida amb un frontó i dues pilastres, s’enorgulleix d’anunciar la data de la seva construcció, 1775, una data anterior a la construcció de l’edifici que l’acull i que en justifica els ornaments neoclàssics. Un vidre protegeix la imatge i un gerret amb herbes aromàtiques no sols distreu la soledat del sant sinó que ens recorda que algú encara en té cura.
No costa gaire d’imaginar que el juliol de 1936, quan als carrers dels pobles hi glatia la sang revolucionària, tots els sants de totes les fornícules devien oferir objectius estratègics per a la punteria dels milicians que amb l’heroïcitat d’encertar-li el cap o una mà a un sant donaven una empenta a la història. Tot i això, la fal·lera iconoclasta es remunta encara un segle enrere quan durant el trienni liberal es va manar de substituir els sants que protegien els carrers per articles de la constitució liberal que era qui a partir d’aleshores va ostentar la graciosa responsabilitat de protegir la ciutadania. No estic segur que a Sitges, malgrat la seva tradició, arribés a arrelar la proclama liberal que destronava els sants dels seus privilegiats punts de guaita. En canvi m’atreviria a afirmar que la raó que explica la solitud i l’extravagància de la majoria de fornícules obeeix més a un oblit espontani que no pas a un d’obligat, un oblit que afecta al cor mateix de la religió en la seva desesperació per trobar el seu lloc en un temps en què el coneixement ha deixat de ser sagrat i desconfia de l’aparició de noves formes d’una religiositat laica. Potser assistirem sense adonar-nos a un procés d’adaptació paral·lel al que van patir les primitives creences quan van ser abduïdes per la religió cristiana. Sense anar gaire lluny, expliquen que a Barcelona una de les fornícules que enaltia la figura de Santa Eulàlia congrega en l’actualitat grups de fidels i de curiosos, turistes tots ells, que es deleixen per sentir als peus de la santa les històries del seu martiri i dels seus miracles. I tal vegada, també alguna llegenda apòcrifa que inventarà una fe ignota.
