Fa pena de veure. Gairebé dos mesos més tard del darrer esfondrament del tram tocant a la Riera Xica comencen les obres de reparació d’urgència del Passeig Marítim. Segons la nota informativa de l’Ajuntament, costen 900.000 euros que s’espera que pagui el Ministeri de Transició Ecològica i Repte Democràtic (MITECO). Diu també la nota que “abans de començar l’obra, l’Ajuntament va encarregar un estudi de la situació actual, que ha conclòs que existeix un risc imminent d’assentament i col·lapse del paviment del Passeig Marítim en aquest tram si no s’intervé amb caràcter immediat per segellar l’estructura, recalçar la fonamentació i recuperar la compactació del terreny”. Allò que déiem fa unes quantes setmanes: el Passeig s’enfonsa. Va començar ja fa uns anys, ha calgut esperar un desastre més gros per tal que s’hi fes alguna cosa i encara pot empitjorar.
Aquesta incapacitat de reacció davant d’un desastre llargament anunciat com les oscil·lacions del mar que, quan bufa segons quina ventada, peta frontalment i directament contra el Passeig Marítim, va culminar en l’ensulsiada que vam contemplar desitjant ferventment que el temporal no hi tornés. Mentrestant planegen els dos problemes de fons: l’escassedat de sorra de les platges, i el Passeig Marítim assetjat per dos fronts: el de les ensulsiades per la pressió de la mar, i el de la deconstrucció amb la que amenaça el MITECO.
Sobre la sorra, està vist que l’única solució que s’albira és la de guanyar-la a base de fer desaparèixer els passeigs marítims, sense buscar solucions més intel·ligents que, d’haver-n’hi, n’hi ha. Però a Calafell van desconstuir i el MITECO els hi va pagar la festa encantats de la vida, segons informa un article publicat en aquest mateix setmanari el passat 27 de març amb el títol de Preservarem el patrimoni públic?, signat pel senyor Jesús Martín Rivera. No veig que l’enderroc dels edificis del PicNic, el Club de Mar i el Kansas que el MITECO ha decidit hagi de resoldre el problema de la sorra de les platges de Sitges. Tampoc no comparteixo la idea que el nostre patrimoni públic hi guanyi gaire més, sobretot tenint en compte que a hores d’ara tenim el patrimoni públic ben tocat perquè diversos edificis que en formen part es troben en procés de degradació i en perill de ruïna, com són Can Falç, Can Llopis o el Palau de Maricel.
No imagino Sitges sense platges ni sorra, però tampoc no l’imagino amb el Passeig Marítim escapçat, sense els jardinets de gespa –bé, abans hi havia ditets de gat i atzavares i certament eren més sostenibles–, reduït a voluntat del MITECO. Un ministeri format per funcionaris buròcrates entaulats als seus despatxos de Madrid que amb el seu desig de controlar tota la franja marítima de l’Estat espanyol uniformement no miren prim a l’hora d’aterrar i arrassar el que sigui.
Deconstruir el Passeig Marítim de Sitges? No, gràcies. La fal·làcia de lligar la sorra amb el Passeig no val. El Passeig Marítim de Sitges iniciat el 1919 i acabat fa cent anys que complirà el proper mes d’agost, també és patrimoni públic. Ho és malgrat que la gestió d’aquest espai públic per part de l’Ajuntament, sigui feble, inconstant i erràtica. Com en tants altres temes, no hi ha projecte ni consens. Ni tant sols enfront de l’enderroc de les instal·lacions esmentades, dues ja tancades de fa força temps i amb l’espasa a punt de caure al PicNic.
Sí, fa pena de veure. Els visitants que aquests dies han gaudit d’això que presumim tant d’oferir, el còctel de sol i platja amanit amb terrasses i xiringuitos, han contemplat també les valles que salvaguarden els llocs enfonsats, les tanques d’al·lumini que envolten el Kansas i el Club de Mar, la imatge de conjunt del Passeig Marítim. Caldria mirar quin model volem pel Passeig Marítim de Sitges, que no és, crec, el de Calafell. El 1919 va ser el de Niça, que és un dels passeigs marítims de la riba nord de la Mediterrània que avui dia perdura amb dignitat, bellesa, netedat, manteniment, sostenibilitat i acolliment per a visitants, passejants i ciutadania pròpia. Copiar bé sempre és signe d’intel·ligència i de visió de futur més enllà de les urgències provocades pels desastres del moment.
