Amor i llibertat són dues de les grans constants de la història dels éssers i de la humanitat i, probablement, ningú no ho ha expressat amb tanta contundència com han fet els poetes al llarg de la història. El cas del poeta Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) és un d’aquells fenòmens socioliteraris que ha obtingut un ressò ampli i constant. La seva personalitat, ferma i ingènua a la vegada, el seu compromís amb la dignitat humana i amb la llibertat, i el seu amor a la vida li van valer l’estimació dels seus contemporanis convençuts de la seva vàlua literària i cívica i dels que l’han llegit, cantat, representat i anostrat fins avui.
Tomàs Garcés, Emili Eroles o Joan Alavedra, amics de joventut, en van transmetre el record des dels anys d’entreguerres fins els anys seixanta. L’edició de Poesies (1962) a l’editorial Ariel, amb introducció de Joan Fuster i un esbós biogràfic de Tomàs Garcés i amb gravats al linòleum de Josep Guinovart senyala el pas de la recepció generacional cap als poetes del realisme social, amb tots els matisos que calgui respecte de les poètiques de Jordi Sarsanedas, Francesc Vallverdú, Anton Carrera o Agustí Pons, entre altres. Jordi Sarsanedas i Josep Palau Fabre van enregistrar un vinil recitant els seus poemes (Edigsa, 1964). Alhora, els poetes del moment tiraven per a obtenir el Premi de Poesia Joan Salvat-Papasseit promogut per Josep Pedreira, que va ser atorgat a Carles Miralles, Miquel Bauçà, Lluís Alepera, Jordi Pàmies, Francesc Vallverdú i Joan Argenté, entre altres. Joan Fuster, Anton Carrera i Agustí Pons van dedicar estudis i articles de difusió a l’obra de Salvat. Els cantautors de la Nova Cançó i els que els van succeir van anostrar Salvat per cantar i per recitar, de manera que avui comptem amb més de cinc-centes versions dels poemes de Salvat que, amb raó, ha estat qualificat “el principal lletrista de la Nova Cançó”.
Havien de passar encara alguns anys perquè el poeta que havia guardat fusta al moll entrés a les aules. Els anys setanta hi va entrar d’estranquis quan per la Facultat de Lletres de la UB va circular la Poesia completa en edició facsímil, preparada per Joan Creixell i publicada pel PSAN provisional, (1976, 1977). Els anys vuitanta el poeta accedia a les aules de secundària i no han estat pocs els que han començat a escriure sota la influència del poemari que els havia tocat de llegir, La rosa als llavis. Fins que els directrius del Departament d’Ensenyament, o Educació, va decidir formar analfabets en la pròpia literatura. Només això explica que una persona de vint anys no hagi sentit a parlar del poeta Salvat-Papasseit (ni de Foix, ni de Carner, ni de Riba…) als anys de secundària. Aquest va ser un dels comentaris més colpidors que es van poder escoltar en la presentació de l’Any Salvat-Papasseit el passat dijous 29 de febrer. Un altre dels assistents comentava que dels anys noranta endavant l’interès per Salvat havia decaigut, però encara reivindicat principalment pels ateneus llibertaris, les cases okupades i les biblioteques públiques i, tot i que no comparteixo del tot l’opinió, em sembla indicativa.
Sota la mirada greu i tristoia del retrat anònim que acompanya el logotip del poeta la presentació del seu centenari ha estat lluïda, tant pel devessall d’activitats com per la presència de salvatians poetes, editors, artistes, dramaturgs, programadors, activistes, i representants de les moltes entitats culturals i cíviques que han anostrat la commemoració. L’ampli i variat espectre d’activitats es pot comprovar al web oficial, que no para de créixer.
A Sitges també, perquè Joan Salvat-Papasseit forma part de la nostra història cultural. El GES ha organitzat un programa d’activitats fins el desembre comptant amb l’ajut de l’Ajuntament de Sitges i en col·laboració amb entitats com les Caramelles Sitgetanes, la Biblioteca Santiago Rusiñol, Sitges en Vers XII, la Festa de la Poesia a Sitges, la Fundació Stämpfli –i el programa resta obert!–. S’iniciarà el proper 13 d’abril a la tarda i se’n donarà compte en aquest setmanari i en altres mitjans. No avançaré esdeveniments, però sí que diré que al costat del logotip oficial hi figurarà el propi, dissenyat per Edu Sentís, a partir del retrat que li va fer el pintor Joaquim Sunyer el 1921 i d’un detall dels esgrafiats de la façana de la casa on va viure, el número 8 del carrer de Sant Pau. Ho deixo aquí, insistint que Joan Salvat-Papasseit és un poeta que amb paraules de la vida quotidiana situa la llibertat, la dignitat i l’amor com els més alts valors pels que val la pena viure.
