El primer article que vaig dedicar al poeta Joan Salvat-Papasseit en relació amb la seva estada a Sitges va ser el 1994, des de la revista Serra d’Or. Aquesta publicació és una de les que, amb els anys, més ressò s’ha fet de la vida i obres de Salvat gairebé des de la seva aparició a principis dels anys seixanta, publicant articles que en el seu moment van ser importants primícies. Estudis, memorialística, documentació, divulgació i homenatge trobaren el seu lloc en aquesta revista gràcies a J. V. Foix, Tomàs Garcés, Joan Triadú, Francesc Vallverdú, Xavier Fàbregas, Teresa Rovira, Joan Brossa, Aurora Díaz-Plaja, Carles Miralles o Joaquim Vilà-Folch, entre altres. La publicació va ser pionera en donar visibilitat a Salvat-Papasseit en àmbits literaris, discografia i dramatúrgia. També ho havia estat Destino el 1971 publicant un treball cabdal per a la biografia salvatiana, escrit pel jove periodista i poeta Agustí Pons que aquell any havia guanyat el premi de periodisme Manuel Brunet. Portava per títol Tres paisajes de Joan Salvat-Papasseit –la Barceloneta, Horta i carrer Argenteria–, i m’hi vaig inspirar el 1994 quan vaig establir el quart paisatge del poeta, que és el de Sitges.
Sitges, efectivament, ho va ser. Salvat hi va viure poc temps, però hi deixà petjada, a la que cal sumar la popularitat genèrica assolida generació rere generació a través els poemes, les cançons de Joan Manuel Serrat i Ovidi Montllor, o l’espectacle Nocturn per a acordió de Dagoll-Dagom. Des de l’escenari sitgetà imaginar el poeta entrant i sortint de casa seva al carrer Sant Pau 8, passejant per la Ribera, o conversant a alguna hora amb Francesc Armengol –el de Terramar, sí–; Santiago Segura, propietari de les Galeries Laietanes de Barcelona i de la sucursal que va obrir a Sitges per instal·lar-hi Salvat recent casat; Josep Carbonell i Gener o Joaquim Sunyer, entre altres, ha estat un exercici de recerca que, amb el temps ha comportat variants. En sortirà un llibre a finals d’any en el que Salvat, llavors poeta d’avantguarda i agitador cultural, serà un dels protagonistes del Sitges noucentista.
Però sí que voldria fer una rectificació avui, a les envistes de la presentació de les activitats organitzades sota el títol Joan Salvat-Papasseit a Sitges – 1918/2024 que demà dissabte tindrà lloc al GES, una vintena d’activitats al llarg del present any, organitzades per catorze entitats i col·lectius culturals de la Vila, coordinat pel GES, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament de Sitges. La rectificació és sobre la casa del poeta. S’havia dit que era la casa propietat de Miquel Utrillo i així ho vaig escriure el 1994, però no és cert. La casa l’havia adquirida Josefa Sanmiguel d’Armengol, la muller de Francesc Armengol i Duran, el creador de Terramar que des de 1917 sovintejava Sitges. El 4 de març de 1918 el mestre d’obres Josep Sunyer d’Alaix demanava permís a l’Ajuntament, en nom de la propietària, per obrir un portal i diverses obertures a la façana de balcons i finestres. Utrillo hi va fer la decoració dels esgrafiats a la façana amb el mateix tema i estil que els de casa seva – l’actual Biblioteca Santiago Rusiñol. Santiago Segura va llogar la casa a Armengol per a la botiga d’antigüitats, que va durar poc temps per la malaltia de Salvat i perquè Segura va morir la tardor de 1918. Posteriorment Armengol va vendre l’edifici i va ser llavors que la va adquirir Lola Vidal, la muller d’Utrillo. Sempre que baixo pel carrer Sant Pau contemplo la casa, que no està en el seu millor estat de conservació, i les palmeres de la Ribera que s’albiren des d’allà. Penso en el llibre de L’irradiador del port i les gavines (1921), que conté poemes de Sitges i que està dedicat tot ell al pintor Sunyer. I penso, al capdavall, que som un poble afortunat pel que fa a la història cultural, i que s’hi ha de treballar de cara al futur. Poder celebrar l’Any Salvat-Papasseit amb la nostra denominació d’origen és tot un estímul.
